Allende i Fidel
Unitat Popular [1]
Les Unitats Populars són expressions polítiques de masses que es fonamenten en l’agrupació de moviments populars i d’organitzacions polítiques dirigits per la classe obrera i diferents sectors populars anticapitalistes.
Les Unitats Populars es poden resumir, en general, per les característiques següents:
- Són agrupacions de forces populars per a l’acció
- Es fonamenten en un programa clar de reivindicacions concretes.
- Tenen una expressió política de masses, amb projecció institucional.
Les Unitats Populars van sempre més enllà de simples agrupacions electorals i són de fet l’agrupació de totes les forces transformadores de la societat en una fase concreta de la seva confrontació amb el poder de l’estat o dels estats. Per aquesta raó fonamenten la seva unitat sobretot en la pràctica de lluita i recullen, per tant, un programa de reivindicacions concretes, de tipus tàctic, sense oblidar, tanmateix, de recollir diferents elements polítics generals o estratègics.
Però aquest origen reivindicatiu no exclou pas, ans al contrari, la intervenció política en el camp institucional. En aquest sentit, les experiències d’Unitat Popular expressen una evolució política de la lluita popular, en la qual, sectors importants de les classes populars esdevenen conscients de llur força col·lectiva i de la possibilitat de modificar la correlació de forces polítiques i socials incidint en les institucions en àmbits diferents, començant per l’àmbit municipal.
La Unitat Popular xilena
A Xile el procés de confluència de moviments populars i d’organitzacions polítiques (el Movimento de Acción Popular Unificado [MAPU], la Acción Popular Independiente [API], socialistes, comunistes, radicals i socialdemòcrates) es concreta entre els mesos de desembre del 1969 i el gener del 1970 quan es signa el programa de la Unitat Popular i Salvador Allende és designat candidat de la Unitat Popular a la presidència de la República xilena.
En un Xile totalment dominat per la burgesia monopolística, els latifundistes i l’imperialisme ianqui, i que es trobava en plena crisi econòmica caracteritzada per un estancament econòmic i social, per la pobresa generalitzada i per les postergacions de tota mena que patien els obrers, els camperols i la resta de capes explotades, així com per les creixents dificultats a les quals s’enfrontaven empleats, professionals i empresaris petits i mitjans i per les gairebé inexistents oportunitats de les quals disposaven les dones i el jovent, el programa de la Unitat Popular, entre reformista i revolucionari, que tenia com a perspectiva la construcció del poder dels treballadors, hi fa forat i aconsegueix la unificació del moviment popular xilè i la victòria a les eleccions del 4 de setembre del 1970, amb una majoria relativa del 36,3%.
La classe obrera, com la resta de classes populars, accedeix al control del govern i queda per primera vegada en condició de disputar el poder a la burgesia local i a l’imperialisme. Aquí començà la construcció del camí al socialisme per transformar les velles estructures d’un capitalisme en un marc que respectava un sistema institucional basat en la més pura tradició liberal. Es tractava d’una via que anava en contra de l’ortodòxia revolucionària i que amb perspectiva s’ha vist que era pràcticament impossible de recórrer.
El 26 d’octubre del mateix any Allende és ratificat pel Congrés com a nou president de Xile, i el 4 de novembre n’assumeix la presidència. I sense marxa enrere comença l’aplicació del programa de la Unitat Popular i de les primeres 40 mesures. S’inaugura a Xile una experiència totalment revolucionària que, si més no en algunes d’aquestes mesures, atacava el nucli de dominació format, com ja s’ha dit més amunt, pels interessos de l’imperialisme, la burgesia monopolística i els terratinents, amb l’objectiu de crear una àrea social dominant en el conjunt de l’economia, juntament amb la recerca d’una participació real de les masses en la conducció del procés, que condueixi a una societat de transició com a avantsala d’una altra de socialista, que brollarà del mateix procés.
A l’abril del 1971, a les eleccions municipals la Unitat Popular obté el 51% del vots, i un mes després Allende ja fa pública oficialment la “Via xilena al socialisme”. Amb tot això per davant, i després de comprovar que pacíficament no hi tenien res a fer, l’oposició, el govern nord-americà, la CIA i les transnacionals ianquis no deixaran d’intervenir-hi, donant suport directament amb mitjans materials i diners a les organitzacions terroristes de dretes, als complots militars, als mitjans de comunicació dretans i el partit demòcrata cristià.
Durant el primer semestre del 1972 ja s’han gairebé culminat els processos d’estatalització de la banca, les grans indústries del país i les que estaven en mans foranes, i la reforma agrària. Estaven canviant de mans els recursos econòmics de Xile, però allò més important és que estava canviat la mateixa societat. Per tant, els atacs contra el govern de la Unitat Popular es van fer més ferotges, i en aquestes circumstàncies el govern es va trobar entre l’espasa de la dreta que el colpejava amb virulència i la paret de sectors d’esquerres més radicalitzats que tractaven de desbordar l’acció del mateix govern.
A les eleccions legislatives del març del 1973 la Unitat Popular obté el 43,4% dels sufragis, amb la qual cosa s’impedeix el derrocament constitucional. Malgrat tot, la dreta i els seus aliats nord-americans no es donen per vençuts i s’inicien nous conflictes per desgastar el govern d’Allende. Tres mesos més tard es produeix un primer aixecament militar finalment frustrat. El que sí que triomfa és el de l’11 de setembre, comandat pel general feixista Augusto Pinochet, el qual crea una nova constitucionalitat basada en la repressió i l’eliminació sistemàtica dels seus opositors. En l’assalt final al palau de la Moneda, Salvador Allende es suïcida i amb ell acaba el somni de les classes populars xilenes de ser les mestresses del seu destí amb l’assoliment del socialisme.
El perquè d’un fracàs
Segons unes reflexions fetes el 1974 per Carlos Altamirano [2], aleshores secretari general del Partit Socialista de Xile, el triomf de la contrarevolució va ser determinat per:
- “La nostra incapacitat per respondre estratègicament i tàctica a la resoluda decisió dels EUA d’aixafar la revolució a Xile; a l’extraordinari potencial de recursos que desplega per aconseguir-ho, ja sigui directament o utilitzant la burgesia que actua també com a classe: A més, està determinat per la incapacitat de fer factible un suport real de la comunitat socialista a l’experiència xilena, que impedís els efectes demolidors de la caiguda del preu del coure, el bloqueig financer i la pujada dels productes agro-pecuaris en el mercat mundial. Finalment, perquè davant la complexitat i poder de l’agressió que enfrontàvem, no vam ser capaços de resoldre els problemes cardinals que d’aquestes situacions es derivaven. En d’altres paraules, en allò que fa referència al nostra tasca, gravitarà més en el triomf de la contrarevolució allò que hauríem hagut de fer i no vam fer que no pas allò que no vam fer bé”.
- El govern de la Unitat Popular i els treballadors es van trobar atrapats per la mateixa institucionalitat que lluitaven per canviar. Mentre els aparells administratius de l’Estat burgès i la gairebé totalitat de l’aparell repressiu, incloent-hi tot el sistema judicial, es mantenen intactes al servei de les classes dominants, aquestes utilitzen tots els mitjans per enderrocar el govern legítimament escollit. Tot procés revolucionari destrueix primer l’aparell repressiu per després començar les transformacions sòcio-econòmiques.
- L’absència d’una direcció homogènia capaç d’utilitzar el poder concentrat en el govern, de canalitzar l’extraordinària potencialitat revolucionària de les masses i d’articular harmònicament l’acció del govern i a la força del moviment de masses. Com a conseqüència de tot això es va cedir terreny davant l’enemic en l’àmbit de la lluita ideològica.
- La manca d’una política adequada en les comunicacions de masses i la no limitació del domini de la burgesia sobre els mitjans de comunicació.
- La inexistència d’una “política militar” que, paral·lelament a l’esforç específic cap a les forces armades, formés en el si de les masses un “poder dissuasiu”. Aquest era l’únic factor capaç d’evitar l’enfrontament. El trànsit pacífic al socialisme només era defensable des de posicions de força.
Per tant, queda del tot clar que arribar al govern no és el mateix que ostentar el poder. Va mancar, doncs, la creació d’un veritable Poder Popular, és a dir, d’una veritables estratègia de poder.
En un altre ordre de coses, segons Margaret Power [3], les idees sobre la feminitat i la masculinitat utilitzades per la dreta feixista i la Unitat Popular també van fer possible la caiguda de l’última. La dreta va aconseguir que una majoria de dones participés contra el govern d’Allende. Van demanar als militars que es comportessin com a veritables homes, perquè elles poguessin tornar a les seves llars i ser veritables dones. Sense comentaris.
Així, doncs, malgrat que la via xilena al socialisme va tenir un trajecte efímer, de només tres anys, ha estat un exemple del que amb altres condicionants i contextos podem observar actualment a llocs com Veneçuela. Caldrà estar amatents a veure l’evolució política d’aquests llocs.
Feliu Ripoll
[1]
