ampliar L'Euromayday a Terrassa aquest any

El que passa amb el Mayday es que han donat un gir cap a la socialdemocràcia "radical" (un nou contracte entre capital i treball, Welfare 2.0,...) basant-se en un subjecte revolucionari difús i a vegades eteri. Al mateix sac posen treballadors immigrants (els mes explotats de la classe obrera) amb treballadors cognitius precaritzats (becaris, estudiants universitaris, ..) i amb subjectes de diverses i incipients identitats sexuals (queer, trans, ...). És una mena de barreja que arreplega el que alguns (fa uns anys) anomenarien "lumpen", membres de classes mitjanes vingudes a menys, treballadors intel·lectuals precaritzats recentment, immigrants no integrats a les estructures legals-sindicals, la contracultura, l'underground i diverses expressions del rebuig al treball. D'ací un programa polític oportunista i reformador: vivenda, copyleft, renda bàsica, okupació...

Això sí, amb un to festiu i molt fashion i modern, com per demostrar tot lo que els mobilitzadors principals han après a les universitats i escoles professionals, amb els ordenates, càmeres de foto i vídeo, l'internet, el disseny, l'art polític d'avantguarda, en definitiva.

El que passa és que sembla que en el seu discurs hi ha principalment un rebuig a la cultura obrera dominant fins l'actualitat (allò de l'obrer masculí, de fàbrica, indefinit, etc...), ja que critiquen més aquest factor que no pas el capitalisme (al que combaten de forma amena i festiva). Tanmateix, adopten estètiques i cultures de qualsevol tipus menys les de la classe obrera clàssica, que això no és güai. Més val mitificar el nou proletariat immigrant o la contracultura que teixir aliances amb els treballadors xarnegos del cinturó industrial.

Tot plegat sembla més un joc de fills de papa vinguts a menys (fills de la classe mitjana i professional) que una expressió de classe obrera. S'uneixen als immigrants treballadors, per que els treballadors autòctons ja els coneixem. El que volen és recuperar els privilegis que tenien els seus papas i mamas, que varen adoptar un bon estatus i van poder enviar-los a la universitat durant els ans 90, mentre milers de families de la classe obrera (la vertadera classe treballadora explotada) encara ploraven la mort de desenes de milers de joves víctimes de l'heroïna i el talego.

No foteu, la classe obrera porta tota la vida sabent el que és la precarietat, no sols al treball sinó al conjunt de l'existència. Altra cosa és que vosaltres ho heu descobert ara mateix, i heu vist que no tindreu una vida de progrés, de "gauche divine", d'underground paràsit, com van ser els vostres referents des del maig del 68.

No heu descobert res, la precarietat forma part de l capitalisme. Ara afecta més capes socials, entre d'altres els fills i filles de les classe tècniques i professionals, les classes mitjanes, però no ens vingueu d'il·luminats.

No volem un nou welfare!!

Volem el malestar per als rics!!

la crisi per als rics!!

Prou reformistes socials!!

Autonomia Obrera i Popular.

P.D: Realment, el fet que aquest article estiga publicat al diari Publico.es ja ho diu tot...