Fa un parell d´anys en Franki era un més. Militant de base, lluitador incansable i l´home del megàfon. D´ençà que va entrar a presó per haver ultratjat al regne d´Espanya s´ha convertit en una persona coneguda per tothom. El seu cas ha traspassat els ambients dels moviments socials després que es fessin desenes d´accions en el seu suport i casualment es despertés, ara sí, l´interès dels mitjans de comunicació de masses. En Franki va passar 44 dies a la presó de Can Brians fins que el jutge que porta el cas va decretar-ne el tercer grau. Actualment es troba dormint cinc nits per setmana a la presó Model pel sol fet de despenjar una bandera. Bé, segur que això no és tot, el problema és que ell era i és un més de nosaltres.
Com s´assimila un procés com el que has viscut?
És un barreja de sensacions i emocions. Els primers dies van ser els més durs: tant l´ingrés a la Model, quan va començar tot, com el fet d´arribar a Can Brians. Comences a xocar amb una nova realitat i portes una setmana tancat i has de començar a aprendre els horaris, la manera de treballar dels carcellers, les normes... són dies que vas perdut i estàs molt inquiet i ansiós. Un dels problemes és que costa que t´arribi la informació tot i que haig de dir que des del primer moment van estar amb mi les advocades que em van explicar que el grup de suport estava treballant, que la gent estava al carrer, la meva família estava bé, les coses bàsiques. Quan em van portar a la Model el primer dia vaig trobar un fotògraf amic meu i ja sabia que la gent estava a fora donant la cara. Però es clar, entrar a presó no agrada a ningú i al principi és complicat ja que tot és un món nou.
Treballant en àmbits antirepressius ja sabia més o menys el que em podia esperar, a més tinc companys que encara estan tancats, però fins que no t´ho trobes tu no et pots fer una idea exacte del que és.
I després de quaranta-quatre dies pres a Can Brians et concedeixen el tercer grau...
Sí, ara la meva situació es diferent. Haig d´anar cinc nits a dormir a la presó Model, de diumenge a dijous. Els altres dos dies me´ls donen de permís, que no de llibertat, amb la condició que dormi a casa dels meus pares. Aquest fet és perquè volen un lloc de control i això traduït són diners, és a dir, has d´estar controlat des d´una casa en propietat. Una casa okupada, on visc jo, no els val i per tant no em deixen anar allà on tinc la meva vida. Ara mateix estic millor, evidentment, però no soc lliure sinó que tinc un règim de semillibertat. Haig de comunicar qualsevol moviment.
D´altra banda ara estic començant a intentar tenir una rutina. He començat a treballar, he reprès els meus estudis i mirant els horaris per poder fer-ho tot contant que haig de dormir aquí.
Has comentat que vius a una casa okupada. Suposo que saps que aquest és un tema que els mitjans de comunicació de masses i els polítics han obviat sistemàticament...
El tema de la bandera i l´ultratge fa que s´obrin sensibilitats que es puguin bolcar més amb el cas, però això és perquè és un fet que no qüestiona tant el sistema. Als tripartits, partits nacionalistes i de progrés semiburgesos els és molt més còmode parlar de la bandera espanyola i de l´opressió espanyola sense entrar a parlar en termes de llibertat dels pobles per poder escollir lliurement el seu camí.
Nosaltres hem manifestat sempre d´on veníem i que el meu cas no és només per una bandera sinó per una militància continuada dins els moviments socials defensant la okupació, l´antifeixisme, contra la precarietat laboral... Això és molt més crític amb el sistema actual i tot l´entorn de mitjans i polítics no ho han assumit mai.
Si que és cert que es va veure polítics d´Esquerra a la manifestació i s´han aprovat diverses mocions a pobles del Principat. Com valores aquest tipus de moviments?
A priori tota mostra de solidaritat i d´interès és positiva, de fet ha estat un conjunt de coses les que han ajudat a que jo ara mateix estigui parlant amb vosaltres. Però bé, és evident que tot això ha estat un rentat de cara per tal de treure´n benefici, no per ajudar-me directament. Fins que la gent de la CAJEI no es va penjar a la Sagrada Família i la Plataforma contra el Pla Caufec no van fer l´acció de la B-23 que aquesta gent no va moure un dit, i jo ja portava dues setmanes a la presó. Han començat a fer-ho quan el cas ha transcendit als mitjans però abans de tot només les assemblees de suport i antirepressives estaven treballant. Fins que la gent de base no han aconseguit traslladar el debat als mitjans burgesos els polítics no han fet res, com sempre. El cas paradigmàtic ha estat el de l´Ajuntament de Terrassa: la seva petició d´indult és només per rentar-se la cara, ja que tot ha succeït per culpa seva.
La solidaritat traspassa els murs de les presons. Tòpic o realitat?
És un fet totalment palpable. Si no s´hagués treballat tant jo encara estaria a Can Brians. L´únic que han fet les instàncies judicials ha estat aplicar el tercer grau quan tocava, no han fet cap excepció. La diferència entre jo i altres és que he tingut una molt bona campanya al darrera i en canvi hi ha molts presos als que els jutges deixen podrint-se i sense complir amb la legalitat que ells mateixos marquen. Després està tot el que sents quan ets a dins, que palpes la solidaritat. Un bon exemple són les cartes, n´he rebut unes dues-centes cinquanta i les he respòs totes. Això és increïble, quan estàs escrivint dins al cel·la no t´adones i portes moltes planes escrites i et sembla que estàs fora amb els amics. Després hi havia la premsa, cada dos per tres llegies una columna, una notícia... totes aquestes coses són fets que et fan passar millor el temps allà dins.
T´ha sorprès la resposta dels moviments socials amb el teu cas?
Una mica sí. Però tinc clar que jo fora hagués fet el mateix per qualsevol altre company. El que passa és que és evident que quan et toca a tu penses: "Que bestia el que està fent tothom". Nosaltres som gent d´acció i aquestes coses sempre s´han fet. Tot i això es cert que hi ha hagut molta continuïtat, accions dia si dia també. Em sorprenc de la quantitat d´accions no del mètode.
La unitat d´acció entre els moviments de base s´acostuma a donar, bàsicament, amb temes antirepressius...
És un dels errors que sempre intentem esmenar. Tenim el vici de funcionar molt amb el sentit d´acció - reacció. No tenim un projecte molt definit i sembla que només funcionem quan detenen algú, hi ha un desallotjament, un empresonament. Cal que la nostra lluita sigui més constant per no evitar aquestes pujades i baixades. Per exemple amb Rescat és un tema que s´ha treballat: sabem que la lluita dels presos polítics és de llarga distància i hem d´aprendre a dosificar i buscar els moments justos per iniciar campanyes i no desgastar la gent. El que sí que crec que hem après és a presentar el cop repressiu com un atac. No ens presentem com unes víctimes sinó que la repressió és la visualització de que existim, de que hi ha gent lluitant al carrer amb un discurs.
I a partir d´ara cap a on s´encara la campanya solidaria?
A nivell legal estem preparant el recurs al Tribunal dels Drets Humans d´Estrasburg per tal d´assenyalar que la justícia espanyola no està complint ni les seves pròpies lleis. També estem provant d´acabar amb el tercer grau, fent-ho poc a poc però constantment ja que als tribunals no hi podem fer res més, hem anat a tot arreu ja. A nivell polític continuem lluitant, demanant que es reconegui que aquesta sentència es de caire polític i que s´aconsegueixi la meva llibertat així com la de tots els presos polítics.
#1
03-07-2008 22:54
animo franki eres grande
Valoración: 1 
| Avisar provocación
#2
isabel|09-07-2008 18:35
ojala te pudras en la carcel!
Valoración: 0 | Avisar provocación
