PROJECTE DE RESOLUCIÓ PER A LA III TROBADA DE CORRENT ROJA
1. SITUACIÓ POLÍTICA GENERAL I PERSPECTIVES
1.1.Tretze anys de “prosperitat” econòmica
Per diverses causes l’Estat Espanyol travessa un període de creixement econòmic inusual que té com a principal beneficiaris la patronal, la banca i les multinacionals. Aquesta “prosperitat econòmica” es deu bàsicament a quatre factors: 1. una enorme bombolla especulativa, amb un endeutament hipotecari rècord d’empreses i famílies, que actua com un mecanisme de transferència massiva de renda dels sectors populars cap al capital financer; 2. la incorporació massiva de treballadors immigrants al mercat laboral, una mà d’obra precària utilitzada per pressionar a la baixa els salaris i les condicions laborals del conjunt de la classe treballadora; 3. la generalització de la precarietat especialment entre la joventut treballadora amb el conseqüent empitjorament de les condicions laborals; 4. el saqueig per part de les multinacionals espanyoles a Llatinoamèrica.
Algunes dades són prou eloqüents sobre a qui beneficia aquesta “prosperitat”: l’actual salari mitjà real és equivalent al de 1997, des de l’any 99 els salaris han perdut 3 punts en la participació a la Renda Nacional, l’índex de precarietat era del 33’8% a finals de 2006 i la jornada laboral supera el promig europeu en 150 hores anuals.
1.2. El suport polític i sindical a les polítiques neoliberals del govern Zapatero
El govern Zapatero ha aprofitat aquesta situació econòmica per evitar els enfrontaments directes amb el moviment de masses, intentant disfressar la seva política favorable al capital amb algunes mesures demagògiques menors, com ara l’increment del SMI i de les pensions mínimes, mesures que no poden amagar els baixos salaris i les pensions miserables predominants.
El govern Zapatero ha continuat les reformes neoliberals però, a diferència del darrer govern d’Aznar, ho ha fet comptant amb el suport d’IU-IC i d’ERC (Llei de dependència, Reforma fiscal...). En el terreny dels drets socials dels treballadors i de la negociació col·lectiva (reforma laboral, reforma de les pensions, moderació salarial i condicions de treball…) aquestes polítiques han estat possibles gràcies al “diàleg social” i als pactes per la negociació col·lectiva (ANC) amb la burocràcia dirigent de CCOO i UGT. Abans que acabi la legislatura tenen previst aprovar “L’Estatut del Treballador Autònom”, també pactat, que aprofundirà la precarietat laboral en donar-li reconeixement legal a la figura del “fals autònom”. I ja anuncien, de cara a la propera legislatura, una nova agressió contra les pensions públiques i el dret de jubilació.
1.3. S’acaba el cicle de “prosperitat”?
Comencen a aparèixer els primers símptomes que aquest llarg cicle de creixement s’està acabant: la venda d’habitatges es ralentitza mentre augmenten els interessos dels préstecs hipotecaris i la morositat, s’inicia una caiguda dels preus, el diner especulatiu comença a buscar un altre destí, diverses empreses financeres venen les seves societats immobiliàries i les grans constructores comencen a dirigir les seves inversions cap al sector energètic o bancari…Una forta davallada del sector immobiliari (a EEUU ja ha comença a manifestar-se) pot tenir importants efectes econòmics, socials i polítics: el sector de la construcció representa e 13% del PIB i el 16% de l’ocupació espanyola, una bona part treballadors immigrants.
Si durant el llarg període de “prosperitat” ha augmentat la precarietat i els baixos salaris, el canvi de cicle, amb una economia estancada o en recessió, augmentaria l’atac als drets de la classe treballadora.
1.4. El paper de l’imperialisme espanyol
Un dels grans objectius del govern Zapatero des de la seva constitució és reafirmar el paper imperialista de l’Estat Espanyol sobretot a Latinoamèrica. L’enviament de tropes al Líban a petició d’EEUU i Israel ha comptat amb el suport de totes les forces parlamentàries i se suma a la presència militar espanyola a Bòsnia, Kosovo, Haití i Congo.
El fet que l’imperialisme espanyol ocupi un lloc de segon nivell en la cadena de dominació imperialista no menysté el seu paper i de fet s’ha convertit en una plataforma d´inversions de diferents multinacionals i sectors imperialistes orientades principalment cap a Llatinoamèrica. Aquest paper explica en part les multimilionàries subvencions rebudes de la UE durant els darrers anys. La visites reials al Magreb i el suport a la posició marroquina en la qüestió del Sàhara demostren els interessos creixents espanyols en aquesta àrea.
La pugna de les multinacionals europees per fer-se amb Endesa i el seus negocis a Llatinoamèrica posen en evidència el paper de segon ordre de l’imperialisme espanyol, obrint una via d’adquisició d’empreses que tot apunta que s’aprofundirà en els propers anys amb noves operacions,alhora que disminueix el pes relatiu de la indústria (deslocalitzacions i tancaments) i augmenta el del turisme i els serveis.
1.5. El problema basc
Culminat el procés de l’Estatut català, el govern Zapatero va iniciar el procés de “pacificació” del País Basc.
Durant un any, però, no va fer cap gest en la restitució dels drets democràtics a l’esquerra abertzale i en l’acostament de presos, mentre es mantenia la repressió i l’assetjament policial i judicial. L’atemptat de Barajas va tornar a evidenciar la contraproduent concepció militarista d’ETA, on la darrera paraula la té una minoria armada menyspreant l’acció de masses.
Després de l’atemptat de Barajas Zapatero ha endurit encara més la seva posició, cedint a les pressions de la dreta hereva del franquisme. Tanmateix, però, no s’ha negat a excloure un nou procés de pau en el futur amb condicions molt més exigents: abandó definitiu de les armes per part d’ETA i acceptació del marc institucional per l’esquerra abertzale.
El legítim dret del poble basc i dels altres pobles de l’Estat Espanyol a decidir lliurament el seu futur no té cabuda en el reaccionari marc constitucional sorgit de la transició. L’anomenat “conflicte basc” no té, doncs, solució al marge d’aquest conflicte “espanyol”. El poble basc no podrà assolir la seva llibertat nacional sense una mobilització massiva i continuada que compti amb la solidaritat dels treballadors i dels altres pobles de l’Estat Espanyol, en una lluita comuna per acabar amb el règim monàrquic sorgit de la Transició.
Tot i que la dinàmica futura del conflicte basc és difícil de preveure, ETA no pot assolir una victòria militar en el seu enfrontament amb l’Estat. A més de la enorme inferioritat de recursos, el més cabdal és que, en les circumstàncies polítiques actuals, els atemptats, especialment quan suposen víctimes mortals, serveixen únicament per desacreditar i aïllar políticament ETA i l’esquerra abertzale i per desfermar una intensa repressió.
ETA, com qualsevol part d’un conflicte armat, té el dret inqüestionable a negociar amb l’Estat el lliurament de les armes a canvi de l‘excarcelació dels presos, el retorn dels exiliats i l’acabament de la repressió. De la mateixa manera, Batasuna té tot el dret a exigir la derogació de la Llei de Partits, la fi dels processos judicials i la restitució de tots els seus drets polítics. Aconseguir aquests objectius no és gens fàcil i només és possible si es treballa per ampliar la mobilització del poble basc i assolir un potent moviment de solidaritat en l’àmbit estatal. D’aquesta manera s’aconseguirien a més condicions més favorables per avançar en el reconeixement del dret d’autodeterminació.
1.6. L’ofensiva de la dreta reaccionària
L’aparell judicial ha sabotejat el procés de pau des del seu inici i ara, des del Tribunal Constitucional, pretén rebaixar encara més el descafeïnat Estatut català. Aquests darrers mesos s’ha tornat a evidenciar que l’aparell judicial segueix en mans dels hereus del franquisme. En combinació amb el reaccionari aparell judicial, el PP ha fet de l’ “antiterrorisme” la seva gran bandera per mobilitzar els partidaris de l’ “España una, grande y libre”. El PSOE s’ha negat a respondre a aquesta agressiva mobilització de la dreta espanyola.
Ens trobem davant una conjuntura complicada i difícil, marcada per l’ofensiva de la dreta reaccionària davant un govern acovardit, per l’anunci del canvi de cicle econòmic i per una forta desmobilització del moviment obrer i popular.
1.7. La situació del moviment obrer i de masses
La situació de la classe treballadora és d’una profunda desmobilització[1], acompanyada d’un descontentament sord i de forts elements de divisió davant el problema nacional, entre immigrants i autòctons i entre fixos i precaris.
Un sentiment d’impotència pesa en amplis sectors de treballadors, vinculat a l’experiència acumulada a les darreres dècades (reconversions industrials, deslocalitzacions i tancaments) i a l’encorsetament imposat pels aparells de CCOO i UGT. La manca de referents alternatius sòlids frena la resposta massiva. Tot i així es produeixen lluites parcials, generalment de resistència i amb una forta càrrega espontània (per exemple Ibèria de El Prat), en empreses o sectors on CCOO i UGT no controlen (neteja, escombraries, grues…) o mobilitzacions més generals on els aparells majoritaris poden arribar a ésser desbordats (metall a Galícia, mobilització social contra el tancament de Delphi…).
Tot i que continuen essent les direccions majoritàries del moviment obrer, la relació de CCOO i UGT amb la classe treballadora s’ha anat modificant substancialment i milers d’activistes han anat trencant amb ells, donant lloc a una fragmentació sindical que s’expressa en l’existència de molts i diversos sindicats (des dels nacionalistes fins als col·lectius d’empresa).
Excepció feta del País Basc, l’absència d’un moviment de masses ampli que enfronti la dreta i les mesures del govern no significa que no es produeixin importants mobilitzacions socials sobretot de sectors de joventut, com ara el moviment pel dret a l’habitatge. També la joventut juga un paper de primer ordre en les reivindicacions que afecten a l’essència del règim, com ara la lluita per la III República o pels drets nacionals.
1.8. El nou Tripartit català, continuació del govern social-liberal anterior
És en aquest context que a Catalunya es va constituir el nou tripartit, un govern continuador de les polítiques aplicades en l’anterior legislatura pel govern encapçalat per Maragall[2] i encara més subordinat que l’anterior a les polítiques estatals del govern Zapatero.
Al PSC de Montilla –on s’ha imposat l’ala més centralista del partit— l’acompanyen en l’acció de govern ERC i ICV-EUiA. Ambdós han acceptat supeditar els seus tímids plantejaments crítics, en els àmbits nacional o social, a la permanència estable en un govern que els assegura una sucosa quota de poder. La incorporació al govern dels principals líders d’ERC, Carod i Puigcercós, assegura a Montilla la prevenció dels ensurts de l’anterior legislatura. La responsabilitat de Saura en la política repressiva del govern expressa el màxim compromís d’ICV-EUiA amb el Tripartit i amb l’actual règim social. Aquesta política no fa altra cosa que accentuar el descrèdit d’aquestes forces entre els sectors més avançats de l’activisme polític i juvenil[3].
Pel que fa a la seva acció política, el principal maldecap és la possibilitat que el Tribunal Constitucional (TC) tiri enrere l’Estatut, que ja va sortir mutilat de les Cortes Españolas i que amb prou feines van aconseguir aprovar en referèndum. Si el TC el tirés enrere s’obriria una crisipolítica i institucional de grans dimensions. El joc de mans d’ERC i CiU, presentant al Parlament per separat mocions minoritàries i gairebé idèntiques en què plantejaven que reivindicarien l’exercici el dret d’autodeterminació si l’estatut es retallava, quan podien haver unit els seus vots i guanyar la votació, mostren ben a les clares que no semblen disposats a anar més enllà de competir per l’electorat nacionalista.
En l’àmbit de la política econòmica i social el nou Tripartit aspira a estendre als àmbits d’infrastructures, habitatge, sanitat o immigració, les experiències de consens per aplicar polítiques social liberals assolides a l’anterior legislatura amb el Pacte per la competitivitat de l’economia catalana i el Pacte Nacional per l’Educació[4]. D’aquesta manera pretenen continuar neutralitzant la resposta social a les polítiques de privatització de serveis, d’habitatge, de retall de drets socials o de repressió de la immigració. I allà on no hi arriba el compromís dels “agents socials” (repressió de la joventut radical, del moviment okupa, de la immigració il·legal…) ho fan els mossos d’esquadra dirigits per Saura.
Tampoc no canviarà la política del Tripartit pel que fa política territorial o de medi ambient, tot i la ferma oposició d’alguns sectors de població afectats (MAT, Quart Cinturó…). El compromís amb els interessos patronals en l’àmbit laboral són també evidents quan es tracta de prendre postura sobre tancaments, deslocalitzacions o acomiadaments massius (SAS, Seat…).
2. PER ENFRONTAR A LA DRETA CAL SEGUIR CONSTRUINT AL CARRER L’OPOSICIÓ D’ESQUERRA ALS GOVERNS ZAPATERO I AL TRIPARTIT
Tot i els serveis prestats al capital i el caràcter pusil·lànime del govern Zapatero, aquest continua mantenint un important grau de suport popular principalment perquè, en l’actual marc de desmobilització, apareix com un cert dic de contenció davant una dreta ultrarreaccionària desbocada, rep el permanent suport de CCOO, UGT i l’esquerra parlamentària (IU-IC, ERC, BNG), i ha pogut evitar enfrontaments directes amb el moviment obrer i popular en l’actual conjuntura econòmica expansiva.
La dreta hereva del franquisme, mobilitzada sota la bandera de l’ “antiterrorisme” i la “Unidad de España”, té la vista posada en la recuperació del govern a les eleccions legislatives del 2008. Aprofita a més les reculades de Zapatero per intensificar els seus atacs i assolir nous passos enrere del govern central. Les properes eleccions municipals i autonòmiques són, en certa forma, un avenç de les generals del 2008.
La novetat, però, serà que, independentment de quin sigui el proper govern central, l’acabament de la llarga etapa de “prosperitat” ha de portar una nova onada d’atacs contra l’ocupació i els drets socials i laborals, accentuant-se la polarització i els enfrontaments. Convé també tenir en compte que una crisi econòmica no solament pot desfermar, abans o després, l’esperit de lluita de la classe treballadora sinó també les tendències més reaccionàries de naturalesa xenòfoba o espanyolista.
A Catalunya, pendents del que pugui esdevenir amb el pronunciament sobre l’Estatut al Tribunal Constitucional, el tripartit i les forces que el composen continuaran aplicant les polítiques social liberals en curs i, en l’àmbit estatal, donant suport a la política general del govern Zapatero.
El compromís polític de Corrent Roja –en estreta aliança amb els nostres companys de Corriente Roja—continua essent contribuir a construir l’oposició d’esquerra al govern Zapatero i al tripartit, braços executors, cadascú en el seu àmbit, de polítiques al servei dels interessos de les diferents burgesies. A aquells que donen suport a Zapatero o al Tripartit per fer front a la dreta, els diem que això no és possible sense enfrontar les polítiques de dreta de Zapatero i sense criticar la seva negativa a respondre a la insolent ofensiva de la dreta.
3. EIXOS GENERALS DE LA NOSTRA ACCIÓ
En aquest quadre general de polarització política i d’inici de l’acabament del cicle de “prosperitat” les nostres tasques pel proper període giraran al voltant de diversos eixos d’acció:
-La batalla contra l’imperialisme, especialment la denúncia de l’imperialisme espanyol, de la seva participació en les ocupacions del Líban i Afganistan i del seu paper recolonitzador, sobretot a l’Amèrica Llatina. Seguirem apostant per la retirada de les tropes espanyoles del Líban i Afganistan, per la dissolució de l’OTAN i el desmantellament de les bases i contra l’augment de les despeses militars, i per la solidaritat amb la lluita antiimperialista dels pobles de l’Orient Mitjà i de Llatinoamèrica.
-l’impuls de les mobilitzacions obreres, la solidaritat activa amb les lluites i la seva coordinació, així com les batalles contra les noves agressions governamentals (Llei de falsos autònoms, nova contrarreforma de las pensions...), contra la repressió sindical, els tancaments i deslocalitzacions... Com a part de la lluita permanent per reconstruir el sindicalisme de classe, seguirem participant en el moviment d’oposició de classe a la burocràcia i el seu reagrupament unitari, independentment de la nostra ubicació organitzativa o estructural al moviment obrer, amb especial atenció a l’organització dels treballadors joves, immigrants i dones.
-La solidaritat amb el poble basc i la lluita pels drets nacionals del poble català i els altres pobles de l’Estat Espanyol. A Catalunya és en aquest marc que té tot el seu sentit la batalla per la III República, vinculant aquesta reivindicació contra el cor del règim sorgit de la transició a l’exigència del dret d’autodeterminació i als drets de la classe treballadora.
-La lluita de la joventut universitària i de l’ensenyament mitjà contra els plans privatitzadors de l’ensenyament públic. Seguirem també impulsant l’organització i la mobilització dels joves contra la precarietat laboral i pel dret a un habitatge digne, donant suport a la feina encetada per Co.bas per vincular la classe treballadora i les seves organitzacions a la mobilització per l’habitatge.
-Tot i que CR no hi presentarem candidatures pròpies a les eleccions municipals, ens identifiquem amb les candidatures alternatives a l’esquerra oficial i en la mesura de les nostres possibilitats hi participarem en el seu impuls. Concretament creiem que cal aprofitar el debat polític que obren les eleccions per aprofundir el treball amb l’activisme, sobretot juvenil, en temes com l’habitatge, contra els desallotjaments de centres okupats i contra la criminalització d’aquest moviment, la denúncia de la corrupció econòmica i política, la lluita pel dret a vot i pels drets polítics plens dels immigrants, contra la requalificació urbanística en els casos de tancaments empresarials, per la remunicipalització dels serveis privatitzats, contra la precarietat laboral, per impostos progressius...
13 d’abril de 2007
[1] A títol il·lustratriu val a dir que l’any 1979 es van produir 160 milions d’hores de feina en vaga; en canvi el 2006, amb gairebé el doble d’assalariats, la xifra a penes si va arribar als 10 milions.
[2] En l’apartat 4 del document aprovat a la II Trobada de Corrent Roja, titolat “L’olivera catalana al servei de la burgesia catalana” s’hi analitzava en profunditat aquest caràcter del govern de Maragall.
[3] L’escàndol del conseller d’Agricultura del Tripartit que té interessos immobiliaris directes a la vall d’Alt Àneu, la zona on el Tripartit ha aprovat l’ampliació de les pistes de Baqueira, il·lustra la vinculació directa de l’administració amb els negocis empresarials.
[4] El Pacte per la competitivitat de l’economia catalana,, signat per les patronals catalanes i els grans sindicats la passada legislatura, assegura una important injecció de diners destinats a facilitar, entre altres coses, la deslocalització de les empreses catalanes. El Pacte Nacional per l’Educació, per la seva banda, corresponsabilitzava els agents socials (patronals privades, associaciones de pares i mares, CCOO i UGT i les principals entitats del món educatiu) amb la política social-liberal del tripartit en ensenyament, augmentant els diners públics destinats al sector privat i compromentent-los en el manteniment de la pau social en l’àmbit educatiu.
