El passat dimecres 16 d’abril, un soldat professional —d’alta graduació—; un individu que es troba fora de l’abast de tota jurisdicció penal; un funcionari de lliure designació —un càrrec de confiança—; anomenat a títol personal per un colpista, criminal de guerra i dictador; una persona amb finançament públic, opac i virtualment il•limitat; el dipositari d’un càrrec públic de caràcter privat; un mandatari irrevocable, vitalici i hereditari… una persona que no va tenir res a veure amb el procés electoral del passat 9 de març, va presidir la cerimònia oficial d’obertura de la IX.ª Legislatura de la «democracia», i va arribar a fer ús de la paraula, des de l’indret d’honor del Congrés dels Diputats, on es trobaven les Corts General reunides en sessió conjunta, per presenciar —una vegada més— l’escenificació de la darrera voluntat del genocida del Ferrol.

Alguns anys abans, aquest mateix hemicicle tornaba a ser el «circ de fira» per a representar un altre comedia dramàtica: la seu del nostre Poder Legislatiu va ser el lloc escollit per celebrar la cerimònia de coronació d’un monarca militar. Aquella vegada, el que feia el paper de príncep d’Astúries es trobava envoltat de bisbes, empresaris, procuradors a Cortes, falangistes, banquers, companys d’armes i gent d’aquesta mena… i allà, ben a la vista de tothom, en ple S. XX, el que durant tants anys exercís com fidel becari del dictador, va jurar solemnement complir i fer complir els principis que infoníen el «Movimento Nacional» i un pic ho va fer… per consol dels que sempre han volgut que mai res no canvïi: es va asseure al tron del seu pare i va donar pas al comçament del veritable espectacle: una transició cap enlloc.

I tot això per què? Per que aleshores i per què encara avui? Gràcies —en part—; a la força de les armes o l’amenaça amb l’ús d’aquestes; i en part, gràcies a que nosaltres ho permetem… ho vàrem permetre ahir per por, i avui… qui sap per què.

Fa més de 70 anys, una part de les nostres Forces Armades es va convertir en una banda terrorista, però no en una banda terrorista normal, de les que ara mateix hom fa servir per tal de justificar campanyes que abans s’encobrien sota la sagrada consigna «d’evangelitzar els infidels»… no, no parlem pas de castells de foc que no crema, sinó de terrorisme de debò: terrorisme tangible —parlem de crims massius, però tanmateix: perfectes—, crims que aconsegueixen subvertir l’ordre constitucional i de Dret, i sotmetre la voluntat de la majoria al caprici i conveniència d’una reduïda oligarquia ultra-feixista.

Fa 70 anys —deia—, aquest grup de sediciosos, comptant amb la participació activa d’altres bandes terroristes internacionals, arribades principalment d’Itàlia i Alemanya; comptant tanmateix amb la inestimable covardia de les potències alineades entorn del Comitè de No Intervenció, van aconseguir per fi, la desaparició física de l’Estat. I quan encara no s’havia refredat el cadàver de la Segona República, ells, es van apropiar del nom d’Espanya i llurs institucions, i les van convertir en un règim antidemocràtic el nom oficial del qual encara conserva: heus aquí el «Reino de España», una «democràcia orgànica» exemplar.

Com és sabut, a la seva mort, el general Franco va llegar el poder al jove que feia tants anys que li cobria les baixes per malaltia: un jove italià, d’ascendència gal•la, criat a Portugal i casat amb una grega d’origen alemany, la jove d’una casa que també va sofrir el desterrament a instàncies del seu Poble, en ser trobada culpable d’un delicte molt arrelat en ambdues famílies: ajuntar-se amb militars colpistes…

El «Reino de España» acusa avui un dèficit democràtic que ja ningú gosa de posar en dubte: ens trobem el 2008 i gairebé tot està per fer: es prohibeixen partits polítics; es tanquen mitjans de comunicació; es restringeix la llibertat d’expressió; s’interpreta el Dret Penal amb caràcter secret, esbiaixat, retroactiu i preventiu; es legisla a cop d’actualitat; s’embruteix la raó, pagant catequistes amb càrrec a l’Erari Públic; es manté una insultant asimetria en la qüestió de la nostra Memòria Històrica; perviu un sistema electoral que suposa una situació de frau continu, ja que a més de no ser proporcional, estableix diferències inexplicables entre circumscripció i àmbit jurisdiccional; s’abusa sistemàticament de la presó preventiva; es toleren préstecs al 30% de taxa d’usura; s’empresona per raons de consciència o opinió; es permet que sigui l’Executiu que nomeni la Fiscalia —de fet, els politics anomenen fins hi tot als fiscals anticorrupció—; s’abusa de la capacitat per a emetre Decrets-Llei; s’han infiltrat, pervertit, verticalitzat i esgrogueït les anomenades centrals sindicals; s’han creat dependències ignominioses entre l’Estat i bona part de les organitzacions suposadament no governamentals; es permet el terrorisme quotidià que suposa la falta d’inversió en seguretat i higiene en el treball; s’ha permès un procés de concentració mediàtica que esdevé una gravíssima amenaça per a la llibertat de premsa —pilar fonamental de la democracia—; s’està privatitzant la major part dels serveis i infraestructures públiques, amb greu perjudici dels interessos del conjunt de la comunitat; es margina l’educació pública en front de la privada i esotèrica; s’està privatitzant gradualment la gestió de la Sanitat Pública; s’ha convertit el dret a l’habitatge en un tipus de producte financer; es permet l’existència d’àmplies subclasses obreres —on hi ha una precarietat que s’apropa perillosament a les condicions pròpies de la esclavitut—; es permet l’existència d’un ampli nivell d’impunitat jurídic-policial, quelcom que fa avergonyir a instàncies internacionals, on cada vegada es mes freqüent que se’ns agrupi juntament amb dels sitemas judicials turc i saudita; se cedeix el territori nacional per facilitar les guerres d’invasió de la potència imperial nord-americana; es va mantenir un bon grapat d’anys el denonament institucional dels més valerosos membres de les forces armades: els militars de l’UMD, la reparació dels quals —encara insuficient—; s’hauria de convertir en un exemple d’honestedat i coherència cívica; es va trigar més de set anys a rebutjar l’escut de la ignomínia franquista, prova palpable de la continuïtat colpista… i es continua mantenint l’estatus de família especial per a la troupe del militar que ostenta la més alta representació de l’Estat sense haver-se presentat a eleccions.

Ens trobem en aquest punt, perquè quan les coses van haver de canviar, tot va continuar més o menys igual: en arrivar l’hora de refundar el règim criminal, no es va destituir ni un sol jutge, ni un policia, ni un trist militar… i tot això, després de gairebé quatre dècades de despotisme uniformat.

Res no va canviar: els nuclis de poder van romandre intactes, concentrat les decisions i els seus beneficis a molt poques mans, patrimoni exclusiu d’una discreta elit empresarial que se serveix de cares públiques per fer-ho anar tot on allà ón més li convé, i fer caixa amb el benefici sel producte del treball de tota la ciutadania.

Som al 2008… però els objectius de l’èxit militar de 1939 encara continuen vigents: al flanc territorial, les armes garanteixen la unitat de la pàtria, i en el que fa referencia a l’estructura econòmica de la societat, tot continua igual: banca, indústria, empresa, exèrcit, secta i mitjans de communicació acaparen tot el poder efectiu del sistema capitalista, acostumats com estan a adoptar decisions per nosaltres; decisions que ens afecten en el dia a dia: en la nostra capacitat adquisitiva, a l’estabilitat laboral, en la qualitat dels nostres serveis socials, en la socialització de la cultura, en la incorporació de la dona al mercat laboral…

I encara hi ha qui ho posa en dubte: Quina mostra mes clara hi pot haver de la continuïtat neodictatorial, que mantenir l’escut franquista fins ben entrada la dècada dels 80? Fins i tot l’exemplar d’honor de la Constitució Espanyola —que hom pot veure exposat a la Sala del Rellotge del Congrés dels Diputats, imprès en or—, mostra clarament l’escut oficial del franquisme a la primera pàgina… en aquestes condicions, qui s’atreveix a negar el continuisme institucional ininterromput?

Els últims presos socials —empresonats per la seva condició d’homosexualitat—; van sortir de les presons 18 mesos després d’haver-se ratificat en referèndum l’actual text constitucional —un any i mig després—; encara al 1979 era il•legal anomenar-se Koldo o Jaume… Fa pocs dies jo mateix he estat condemnat per «ultratges a Espanya», acusat de substituir un símbol imposat per les armes i posar-ne al seu lloc un altre, aprovat a les urnes; en aquesta mateixa vila, el camarada Franky pot anar a la presó només pel fet d’expressar públicament un sentiment massiu que ja no es pot silenciar més, sense que l’Estat… l’Estat de sempre… es mostri tal com es: Espanya 100% feixista, medieval, feudal, catòlica, d’ultradreta, militar, gris i aburrida. Jo ho sabçiem: llei i Justicia, no són pas la mateixa cosa.

Els catalans arribem a aquesta situació, a conseqüència d’una classe política d’autèntica ignomínia històrica. Tenim el que ens mereixem, gràcies a tota una generació d’arribistes, mentiders patològics, mafiosos i corruptes. Des de fa almenys 25 anys, a Catalunya, a Espanya i arreu del Món: en política, ser honest està mal vist.

Estem així, perquè en el moment de la veritat, en lloc d’assumir la responsabilitat històrica de liquidar l’últim reducte del feixisme a Europa, es va a arribar… es van cometre els «Pactos de la Moncloa». El nucli de la Transició Espanyola va ser quelcom molt semblant a un contracte entre pirates:

Els delinqüents del vell règim van posar una pistola al damunt de la taula, i amb extrema fredor van exposar el seu parè: «Jo sóc legal, però il•legítim, i tu, justament el contrari; pactem doncs: jo et legalitzo i tu em legitimes. Hi ha prou pastís per tots dos». I un cop més, va ocórrer allò de sempre: ves a saber on, hi ha algú, que decideix per nosaltres, i, a decisió presa, ens n’assabentem per la premsa, reservant-nos un paper secundari: participar cada quatre anys en l’enganyifa de les circumscripcions i el repartiment via Llei d’Hondt; elegir entre els preescollits… consumir i callar.

Però som al 2008, prou que ho sabem. La primera responsabilitat de tot republicà seriós, és saber a quin any viu, i per tant, en quin context haurà de desenvolupar el seu programa polític. No som pas al 1928, ni al 1931; no som al 36, ni al 75. Som aquí, avui, a 2008, nosaltres, els que n’estem farts de que quatre dropos i lladres armats, ens prenguin el pel, els calers, la identitat i fins hi tot la vida.

Per això, investigar, conèixer i difondre la nostra veritable Història, és necessari, però no constitueix un objectiu últim, ni suficient: hem de ser capaços de superar l’etapa de commemoracions del passat i concentrar les nostres forçes en la consecució d’èxits que algun dia valgui la pena celebrar.

El republicanisme no pot pas conformar-se amb la idea de ser un simple capítol més, dins de l’estratègia de campanya electoral d’aquest o aquell partit polític. El moviment republicà no pot convertir-se en una simple comissió de festes patronals, amb el propòsit exclusiu d’organitzar un parell d’esdeveniments a l’any… no ho podem permetre. Igualment, els ateneus republicans no poden pas ser «centres de dia» per a que quatre nostàlgics vagin a passar la tarda fins que arribi el dia que es morin. No hem de permetre que allò que hauria de ser una xarxa d’agitació política i intel•lectual de primer ordre, derivi cap a una mena de televisió sense pantalla.

Cal intervenir en política activa. Hem de republicanitzar els programes electorals de tots els partits polítics que no defensin el feixisme. Ens hem d’organitzar, integrar-nos, fer proselitisme… cal fer pedagogia democràtica… perquè no es pot desitjar allò que no es coneix.

Ens enfrontem al resultat de més de set dècades de propaganda militar en un sol sentit: «el caudillo és bo», «tenim democràcia gràcies al rei», «Franco, caudillo de España por la gràcia de Dios», «Juan Carlos también», «Felipe… Qué alto es!», «Sa Majestat el Cap de l’Estat és molt campechano i per això es salta el protocol, Sa Majestat mai no es posa en política»… Quin merdé de païs! Gairebé tot està per fer.

Però no hi fa res, no hi ha lloc per al desànim: en els darrers cinc anys, més d’un 20% de la ciutadania ha pres consciència de l’engany massiu que suposa pretendre —en ple S. XXI— que hi hagi algú legalment nascut per tal de romandre per sobre del nostre màxim càrrec electe. I cada dia que passa, aquest percentatge va en augment.

La monarquia és una mentida insostenible. Una religió sense cel. Un credo extemporani… basat en l’establiment d’un model social sado-masoquista.

Aquí i ara, ens enfrontem a un compromís ineludible: l’espera s’ha acabat. Hem après l’art d’esperar, hem esperat nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot. Per això, ara que ve una crisis pels rics… cal evitar que ens la facin pagar a la classe treballadora… hem d’aprofitar que la necessitat és el millor estri per fer que els treballadors pensin, i aixecar la nostra veu, reclamant un canvi de base, de nou i per sempre.

Davant de nosaltres, tenim la greu responsabilitat de qüestionar-lo tot, per refer els fonaments d’una altra manera d’organitzar les nostres Institucions Públiques i posar-les al servei de la ciutadania. Hem de ser capaços de mirar el rei a la cara i etzibar-li: «Què fas amb les meves coses? Fot al camp: dropo, usurpador del Poble, amic dels enemics de tothom, lladre!». Atrevir-nos a conèixer per reflexionar per nosaltres mateixos… a superar la nostra addicció al consum de pensaments prefabricats… Cal conèixer la Llei Electoral; els pricipis del sistema econòmic; saber per què ens apugen els preus de les nostres cases, anys després d’haver-les comprat; tenim l’obligació de conèixer el funcionament de les nostres institucions públiques, per ser conscients de fins a quin punt vivim dins d’en una immensa ratera pels treballadors.

Espanya es com un petit Matrix fet a la mida de quatre monstres que ho acaparen tot… un tot que no és pas seu, ni de ningú, perque ens pertany a nosaltres: ens ho han pres tot a tothom, i ens volen fer creure que es seu, pero no ho es pas: no ho es ni el producte del nostre esforç, ni —per descomptat— la nostra propia i irrenunciable identitat.

Però la República no és només un sentiment antimonàrquic, no confonguem pas la part amb el tot: el rei no importa. Sens dubte, la seva ocupació no pot existir dins d’un país lliure, però aquest és només un petit detall dins de tot el procés democratitzador.

El règim és molt més que l’autòcrata que l’encapçala. Sabem que la seva existència respon a un complex entramat d’estructures de poder que es fonamenten en una falsedat tan gran, que bé en podríem dir: «credo sectari». Sí, la monarquia és només una religió i com a tal, s’esvaeix amb el coneixement i la raó crítica. Un credo especial, perque gaudeix d’un sòlid suport legal… un suport que tanmateix, no impedeix que alguns diguem amb calma i sense odi: jo no crec en el rei… essencialment, perquè estic convençut que el monarca no és millor que qualssevol dels quals avui estem en aquesta sala.

És correcte afirmar que el rei és un símbol: però simbolitza justament el contrari del que ens han dit. El monarca és l’emblema suprem de la injustícia. Fins i tot per definició etimològica: la monarquia —o «el govern d’un»—; és l’antònim natural de de la democràcia —o «el govern del poble»—. Desdramatitzem: el rei sobra, però no només sobra ell, sobren ell i tot el que representa: un estil de governar sense tenir en compte el criteri de la ciutadania.

Abans de res: no ens equivoquem: suprimir el rei no suposarà l’adveniment de la Utopia, repúbliques n’hi ha de tota mena, des dels règims expansionistes-genocides com l’alemany dels anys 1940 o el nord-americà dels nostres dies; fins a formes d’Estat més properes als valors republicans.

No n’hi ha prou amb treure el rei perquè tot plegat s’arregli; ni es tracta d’introduir un color més a la bandera i esperar asegut a veure què passa… com si amb un color més n’hi hagués prou per eradicar la injustícia social. La República és una altra cosa… no parlem pas de símbols, sinó dels valors que simbolitzen:

En parlar de República, parlem d’una major separació i recíproc autocontrol dels poders de l’Estat; parlem de respecte a les garanties constitucionals… de no concedir espai a la impunitat; parlem d’un major control, transparència i austeritat en la despesa pública; parlem de posar l’Estat al servei dels treballadors; de recuperar la legitimitat institucional; de sentir-nos orgullosos de reconèixer la nostra capacitat per decidir sobre els assumptes que ens afecten, sense imposicions, ni por, ni més límit que l’abast de la raó.

Quan ens tornem la República, recuperarem quelcom que ens pertany. Quelcom que ningú no podrà pas reivindicar com de la seva exclusiva propietat, perquè aquesta propietat correspondrà a tothom per igual.

La República no jeu a Montauban, ni a la plaça de braus de Badajoz, ni a la rivera de l’Ebre o als camins de Màlaga… alguns no se’n donen o no se’n volen donar, però el cert és que podem veure la República cada cop que ens llevem, o a l’afaitada; veiem la República cada vegada que entrem al Metro o pugem a un tren de rodalies; a l’entrar en l’aula, al taller o en l’oficina: allà hi ha la República: en cada amic, un ciutadà i per cada adversari, només un altre vot.

Tot plegat s’acaba. Ja és hora que alcem la nostra veu per cridar bé fort que l’Estat espanyol té 44.000.000 de monarques, o si no: cap, però no estem disposats a continuar permetent que la voluntat d’una sola família s’imposi a la de 15.000.000, diverses i humils, però tan dignes com qualsevol altra.

Arribats a aquesta situació, hem de qüestionar, formar-nos, organitzar-nos per avançar, recuperar espais per a la paraula, la raó i les urnes. Junts podrem… hem de tenir clar que tot el que convé es a l’abast de la nostra mà. Necessitem honestedat: apostar per dones i homes que diguin el que pensen i facin el que diguin. Fan falta inconformistes. Necessitem ciutadans insolents; calen persones lliures de qualsevol indret i condició… fa falta despertar, adonar-nos que som més, i que —encara que pugui semblar el contrari—, quan menys tenim, ens queda el que mai no ens podran treure: la raó, la confiança en la majoria, l’esperit desprès, la sincera disposició per posar el bé comú per sobre de l’interès particular.

Ignorem qualsevol efecte polític del cop d’Estat de 1936: renunciem a la idea que la força contra les persones proporciona la raó a qui l’exerceix. En conseqüència, renunciem a l’ús de la violència com a instrument de política.

Prenguem la tasca de retirar tots els símbols propis o apropiats pel franquisme: retirem les banderes antidemocràtiques dels llocs públics: edificis i embarcacions. Sense violència ni odi, com un gest de plena normalitat: arriem les banderes vermelles i grogues i lliurem-les als museus d’Història Natural. Algú s’imagina una esvàstica a la seu del Reichstag, del Bundestag o de la Luftwaffe, avui dia? Aleshores, què cony hi fa la gallina a la faána del Govern Militar a Barcelona? Algú s’imagina a la cancillera Merkel despatxant amb un lloctinent i hereu polític d’en Hitler? Aleshores per que cony ha d’inaugurar la XIª legislatura de la "democracia" un Capità General designat per en Franco? Que diu la dreta? Que no burxi al passat? El temps no converteix els crims en fets justos. En aquest Estat van guanyar el feixisme i el nazisme… van guanguar, es a dir, van assassinar més. Per això es normal que probin d’esborrar el passat, d’escriuren un que no digui qui son i d’on venen… pero tot això s’ha acabat: Joan Carles i prou.

Ignorem qualsevol autoritat en la persona del monarca. Un rei? Un rei per què? Per a qui? Per quant? Fins quan? Serietat, si us plau! Que som a l’any 2008.

Boicotegem qualsevol acte públic d’exaltació antidemocràtica. Neguem-nos a enviar un soldat en la nostra representació. Fem com els grecs: ells, que van descobrir la Democràcia, van descobrir també que els monarques còmplices dels règims dictatorials cal fer-los fora per sempre.

Exigim la derogació de les lleis franquistes, les antidemocràtiques i en general, de totes les que siguin contràries a la lletra o l’esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans, començant per la Constitució Espanyola: ja es hora de que tinguem lleis que no facin vergonya.

Propiciem l’inici d’un procés constituent: participatiu, fratern, democràtic i sens dubte: des de zero.

Podeu imaginar a en Felip VI com a immediat superior de nostre màxim representant electe, un nou monarca vitalici i hereditari, mandat irrevocable, aliè a la jurisdicció penal, amb pressupost il•limitat, opac i comandament suprem sobre les Forces Armades? Jo no. I no aconsegueixo imaginar-ho per una raó molt simple: «Espanya ha deixat de ser monàrquica».

Els catalans —però sobre tot els barcelonins— ja en van tenir prou amb un rei assassí, fill de puta i estranger com en Felip V. Encara tenim massa calent el record del Fossar de les Moreres. Què volen aquesta gent? Fugiu d’aquí, bretols armats! Prou n’hi va haver amb en Felip Vè, no en tenim ps ganes de probar el jou d’un de VIè.

Per aquesta i mil raons més, pel que som, per la impossibilitat de romandre indiferents davant de la injustícia, en defensa de tothom, contra ningú… aquí i ara, defençar la República és sinònim d’afirmar: som aquí, som el Poble i hem pres la decisió de gestionar els nostres afers, per treballar per les nostres solucions i convertir-nos en protagonistes actius del nostre futur, de nou, i per sempre.

Visca la República!

Visca Catalunya!