Fa cosa d’un any, vaig publicar un article titulat “l’independentisme d’ERC”, o­n criticava les contradiccions d’aquest partit i arribava a la conclusió que els independentistes ens havíem quedat definitivament orfes de representació política a les institucions catalanes. Per bé o per mal, no sóc l’únic que ho creia i això ho demostren els resultats dels darrers comicis a les Corts Generals espanyoles, amb suficient claredat. Com ja vaig assenyalar llavors, el problema de fons d’ERC era, i continua sent, la seva pròpia naturalesa com a partit institucional; és a dir, la seva lògica estratègica és la de construir la independència “des de dalt”, a través d’unes elits polítiques formades professionalment al propi partit. Si no t’hi pares a pensar massa, sembla que aquest camí és el més lògic, però quan et fregues una mica els ulls i encares la trista realitat de l’Espanya postfranquista, t’adones que aquesta via és un veritable cul de sac.

Si l’únic objectiu d’un partit és el d'assolir els seus objectius polítics a través de les institucions, utilitzant la seva força electoral, el primer que ha de fer és tenir en compte dos factors: d’una banda, quina és la legalitat establerta per la Constitució que regula el marc polític-institucional i, per tant, quines limitacions hi ha, i si és possible superar-les. D’altra banda, cal plantejar-se conseqüentment els objectius programàtics que s’assumeixen i si són realment factibles tenint en compte el camí polític que es vol recórrer. I, això, sempre tenint en compte que si la seva veritable força es constitueix en els vots, la manca de coherència política i ideològica que pot comportar no haver-se plantejat degudament aquestes dues qüestions, pot fer allunyar a l’electorat del partit.

Òbviament, en el cas del PSC-PSOE i del PP no hi ha absolutament cap problema a l’hora de centrar la seva tasca política a les institucions, igual que en el cas de CiU o ICV, ja que sobretot als dos primers, la Constitució els va com l’anell al dit. Però ERC, com a independentistes que es declaren, han de ser conscients que tenen uns objectius polítics rupturistes en essència, ja que van a contra corrent de tot el que promou una Constitució centralista, arcaica, monàrquica, assimiladora i privativa. Per constatar-ho, només cal fer una petita ullada al text constitucional, prenent sempre les adients mesures de seguretat per no deprimir-se.

Per tant, l’activitat política d’ERC que hem pogut observar els catalans i les catalanes ens porta a dues conclusions: o bé ens volen enganyar i realment el que volen alliberar els líders del partit són les seves butxaques, o bé estan equivocats. Com que estic convençut que dins de les files d’ERC hi ha molta gent sincera i amb bones intencions, prefereixo decantar-me per la segona opció, de la mateixa manera que ho vaig fer a l’article que he citat abans.

D’acord, queda clar que ERC ha hagut de fer alguna cosa malament per sofrir aquesta patacada electoral, progressiva des de les últimes eleccions autonòmiques i municipals, i definitiva a les darreres eleccions generals espanyoles. Però ara ens hem de fer dues preguntes que ens aclareixin els fets: primer de tot, cal intentar esbrinar quines han estat les dificultats que s’han trobat els senyors i senyores d’ERC per sofrir aquesta ràpida involució electoral, alhora que determinar els motius que van fer créixer tant sobtadament l’esmentat partit. Seguidament, haurem de preguntar-nos quina solució ens queda als independentistes, tot tancant les qüestions obertes anteriorment: és viable un independentisme intrínsicament institucional?

En primer lloc, per respondre a la primera qüestió, ens serà molt útil analitzar la història postfranquista d’ERC, utilitzant el criteri del politòleg Panebianco sobre l’evolució dels partits polítics. Molts sabrem per experiència personal, i d’altres com jo perquè ens ho han explicat o ho hem llegit, que durant els anys 70 i 80, ERC era pràcticament un zero a l’esquerra. El grapat de vots que li permetia obtenir representació al Parlament del Principat de Catalunya era gràcies a la reputació històrica heretada del període republicà, en molts casos fins i tot de la mateixa generació que ja els havia votat llavors, als anys 30. En aquell moment, tret del simpàtic sis-cents de l’Heribert Barrera, poques coses se’n poden explicar d’ERC, a causa de la seva manca d’identitat pròpia i del seguidisme a CiU.

Llavors, ERC no era oficialment independentista, i el moviment que apostava per l’alliberament nacional no era institucional ni pretenia ser-ho, excepte d'alguns intents més o menys fallits (BEAN, Catalunya Lliure...). A causa de les divisions internes, divergències estratègiques i de l’elevada repressió que va caure a finals dels anys 80 sobre l’esquerra independentista, aquesta va entrar en una profunda crisi de la qual no se n’ha començat a sortir fins fa relativament pocs anys. Però és en aquest precís instant quan apareix un dels més grans oportunistes de la nostra història política: el senyor Àngel Colom, dubtosament d’esquerres, però independentista convençut i format a la Crida per la Solidaritat.

Aquest bon home, juntament amb altres personatges ben actuals (Vendrell, Carod...) que eren membres del corrent “patrioter” del PSAN i dinamiters convençuts del moviment independentista, van emprendre la refundació d’ERC entre finals dels 80 i principis dels 90, definint-se independentista per primer cop en la seva història. Llavors, ERC comença a nodrir-se de militants vinguts de les files del PSAN i de Terra Lliure, a través d’un estrafolari procés de reinserció, que molts han titllat de xantatgista i delator. Fos com fos, una nova ERC començava a caminar i també a créixer electoralment, absorbint gran part de l’independentisme sociològic, el qual veurà, en gran part, el partit d’Àngel Colom com el referent polític i electoral.

Tanmateix, ERC no se salvarà de les crisis internes que fins i tot li comportaran una escissió. I és normal, ja que segons el criteri de Panebianco, podem dir que en aquell moment el partit es trobava en una fase genèrica, de naixement, en què hi havia una gran efervescència ideològica, una estructura força flexible i uns líders amb un gran marge de maniobra. És a dir, ERC no era un partit suficientment institucionalitzat per esdevenir un fi en si mateix, amb l’objectiu únic i irrenunciable de lluitar pel poder en la competència política, tal i com exigeix la naturalesa de qualsevol partit (o projecte de partit) institucional. Pel contrari, la prioritat dels seus membres era l’objectiu últim ideològic: la independència dels Països Catalans. Per això, és totalment lògic que si l’Àngel Colom i la Pilar Rahola no estaven d’acord amb el rumb del seu partit, senzillament marxessin i en creessin un altre (el PI), o acabessin militant a CiU com fou el cas del primer.

Finalitzada la crisi, arribà al cap davant del partit un líder fins llavors poc conegut: en Josep Lluís Carod Rovira. Com he dit abans, provenia de l’esquerra independentista i tenia un discurs molt ideologitzat. Això, d’una banda, acontentà a unes bases militants d’una ERC que es trobava encara en una fase de naixement, i d’altra banda, el seu carisma va atraure desenes de milers de vots. Això permeté incrementar vertiginosament el vot independentista al Parlament del Principat, d’una forma sense precedents, cal reconèixer-ho. A més, cal sumar-hi una conjuntura de màximes tensions amb l’Espanya de l’Aznar, que sembrava com mai la famosa catalanofòbia (sense cometes, ja que està més que assumida per a tothom) i les polítiques espanyolistes més reaccionàries. Per tant, ja tenim contestada la primera part d’una de les qüestions: ERC va créixer ràpidament fruit d’un independentisme sociològic que s’havia anat formant durant més de vint anys, d’una militància idealista i emprenedora, així com d’una conjuntura propícia per l’enfortiment de les contradiccions entre Catalunya i l’Estat espanyol.

El problema és que ERC arriba al Parlament català farcida d’escons, però, des del meu punt de vista, tocada de mort. Tenia la clau del Govern de la Generalitat i dues opcions: fer baixar de la poltrona a CiU – debilitada al postpujolisme –, pactant amb el PSC simpàtic de Maragall i amb l’altrament simpàtica ICV de Joan Saura; o reeditar un Govern de signe nacionalista pactant amb Artur Mas. Entenc la dificultat d’aquesta decisió, i és complicat predir què hauria acabat passant si no haguessin format el primer Tripartit, com bé sabeu que van acabar fent.

Penso que a ERC se li van pujar massa ràpid els fums al cap, tot i que alhora reconec que no podien arriscar-se a defraudar l’electorat i quedar-se quatre anys més a l’oposició. Certament, era una oportunitat d’or, però des del meu punt de vista, més aviat per demostrar la impossibilitat d’engegar el projecte independentista per una via únicament institucional. Més comptant amb la debilitat d’ICV i la submissió del PSC a un PSOE falsament federalista com s’ha demostrat, almenys per ara. Dic que se li van pujar els fums, perquè van cometre dos errors: primer de tot, el bàsic, pensar que serien capaços de prendre part de l’espai electoral al PSC quan, per llei de la selva, i per extensió de la política, “el gran es menja el petit”. Seguidament, perquè com deia abans, ERC era un partit que es trobava en una fase excessivament prematura com per jugar-se-la entrant al Govern i sofrint les contradiccions que hi són inherents amb el seu programa polític, més tenint en compte que es tractava d’una coalició.

Perquè “l’ABC” de la política institucional ens diu que el Govern desgasta (excepte algunes excepcions de partits “catch all” o centrípetes, amb un líder carismàtic com el cas de la CiU d’en Pujol). I el motiu d’aquest desgast és que resulta molt difícil complir les expectatives, tant de l’electorat com de la militància, tenint en compte les circumstàncies ja exposades. Així, arriben les següents eleccions autonòmiques i podem observar com els votants comencen a recular i, per més inri, cometen un nou error flagrant: pactar un segon Tripartit. Per l’electorat d’ERC això suposà una renúncia, després de ser expulsats del Govern i de votar en contra de la bandera estatutària que o­nejà en Maragall durant tota la legislatura. Per això, sorgí el primer corrent crític, el “Reagrupament” del Carretero, per demanar un pacte amb CiU, el qual penso que, tard o d’hora, els hauria portat pel mateix camí.

Aquests fets demostren dues coses: d’una banda, des del punt de vista de Panebianco, la reedició del Tripartit demostra la voluntat d’ERC de mantenir el poder, i la seva actitud menys flexible i més conciliadora dins del mateix ho reafirma (és allò que deia a l’últim article sobre reeditar el Tripartit amb el cap sota l’ala). D’altra banda, el sorgiment de les primeres divisions internes, que a part del “Reagrupament”, s’accentuaran després del nou fracàs a les eleccions municipals (i la fuga de molts votants independentistes i d’esquerres cap a la CUP), amb l'aparició d’“Esquerra Independentista” (que, per cert, un nom que demostra perfectament a què respon l’aparició d’aquest nou corrent crític), ens mostra el baix nivell d’institucionalització del partit.

Per tant, veiem com ERC intenta passar de la fase genèrica, ideologitzada i de baixa institucionalització, a una tercera fase de manteniment del poder, que hauria de significar totalment el contrari: la prioritat deixa de ser la ideologia i passa a ser el poder governamental en si mateix. Però, per assolir-ho, cal una alta institucionalització, que s’aconsegueix a la segona fase, per la qual ha de passar necessàriament tot partit que tingui com a objectiu fonamental arribar al Govern, per tal d’assolir l’estabilitat que requereix i l’assumpció de les contradiccions ideològiques que significa. Però ERC no, com que s’infla de vots i, probablement, d’ego els seus líders, deixa de banda a la militància – que ja l’havien alertat imposant el “no” a l’Estatut – i a l’electorat – que ja l’havia avisat amb escreix a les mateixes eleccions autonòmiques o­n reedita el segon Tripartit –.

Malgrat tot, sembla que se n'adonen just a temps per proposar que l'11 de setembre del 2014 tenen previst realitzar un referèndum per l'autodeterminació, de la mateixa manera que a la campanya electoral per les eleccions generals espanyoles elegeixen aquell esloguen de “per un país de primera: per això volem la independència”. És a dir, veuen que el sorgiment de divisions internes i la davallada electoral els fa trontollar al poder i que cal tornar a enrera i reideologitzar un discurs que s'havia moderat molt als últims comicis. Serà massa tard. Els independentistes ja n'estaran cansats de tant d'estira i arronsa. I en aquest context només faltava sumar-hi un Heribert Barrera demanant el vot en blanc i un enfrontament personalista dins de la mateixa direcció d'ERC, entre Carod i Puigcercós.

Per aquest motiu, ERC arriba a les eleccions generals espanyoles, novament, tocada de mort. Ni vot útil cap al PSC (que si fos cert, en tot cas confirmaria el fracàs de la seva estratègia dins del Tripartit), ni excuses gratuïtes. Penso que els senyors i senyores d'ERC s'han fomut la patacada que es mareixien, perquè així s'han adonat que no han satisfet les expectatives dels independentistes que els havien atorgat la seva confiança.

En segon lloc, un cop explicada l'evolució i la involució d'ERC, cal respondre a la pregunta que ens havíem formulat abans, de si era possible avançar cap a la independència del poble català des d'una via estrictament institucional. Però no entraré en intentar predir les conseqüències del futur Congrés Nacional avançat al juny, amb un probable canvi de lideratge o amb un possible trencament amb el Tripartit, ja que al meu parer, tard o dora, podrien acabar al mateix punt o­n es troben ara.

Perquè el problema, que ja he insistit abans, es troba en la mateixa naturalesa d'ERC, com a partit institucional. D'una banda, perquè s'ha intentat mantenir al poder precipitadament, sense una base social prou forta i sense haver-se institucionalitzat degudament, el qual ha causat fortes divisions internes i un allunyament progessiu de l'electorat. D'altra banda, perquè tampoc ha tingut més remei, ja que al voler projectar institucionalment el seu programa polític, ha hagut de ser coherent i entrar a formar part del Govern, fos amb qui fos. Per tant, o­n és el problema? Doncs al fet que es vulgui orientar el projecte de construcció nacional dels Països Catalans de forma monolítica, a través de la via parlamentària. Que és la via autonòmica, la via de la Constitució i, per extensió, la via de l'Espanya borbònica, o­n el franquisme va deixar-ho tot “atado y bien atado”. Amb això què vull dir: que la independència és una utopia, entent-la com un futur desitjable però impossible? O que els independentistes hem de renunciar totalment a recórrer a les eleccions? Res més lluny que això.

Jo crec que la via institucional ha de ser una via més a tenir en compte però, ni ara ni mai, pot ser la primordial per assolir cap projecte rupturista, sigui a nivell social o en l'àmbit nacional. Perquè davant d'una legislació tant privativa com l'espanyola, o­n tot està ideat de manera que qualsevol aspiració independentista pugui ser frustrada, mitjançant la Llei de Partits (policia), el Tribunal Constitucional (jutges) o l'article 8è de la Constitució (exèrcit), els independentistes catalans no ens hem d'obsessionar en convèncer als polítics espanyols, ni en buscar buits legals, ni en cercar cap tipus d'encaix forçós a l'estat espanyol. Per això, hem de desmitificar la idea d'un partit independentista que algun dia pugui assolir la majoria absoluta al Parlament català, valencià i balear, com a impuls directe i definitiu per arribar a la independència.

L'important és convèncer als catalans i a les catalanes dels perjudicis que ens implica a totes el fet de pertànyer a Espanya. Des de totes les esferes: política, econòmica, social, lingüística, cultural, científica, etcètera. Cal que, cada vegada més, siguin més presents els beneficis que comportaria la independència dels Països Catalans per a catalanoparlants, castellanoparlants, àraboparlants... I per aconseguir-ho, hem de treballar dia rere dia al teixit social i associatiu del nostre país, en comptes d'escalar cap a les altes esferes del poder polític-institucional. No hem d'oblidar la nostra gent i, per això, el que realment necessitem és un veritable moviment català d'alliberament nacional que, des de tots els fronts, conreï les llavors de la consciència social i nacional.

Això no és cap utopia, sinó que és pur realisme. Perquè si la majoria de catalans i catalanes volem la independència, tindrem ecologistes, feministes, intel·lectuals, sindicalistes, treballadors, pagesos, estudiants, joves, pares i mares, avis i àvies independentistes. I això és un veritable moviment popular, al carrer i a les urnes, un poble amb majoria absoluta, una voluntat popular latent a tots els carrers, barris, pobles, ciutats, cingles i valls del nostre país. Siusplau, no mirem tant cap amunt i fixem-nos més en les persones que ens creuem diàriament a les cantonades de casa nostra, amb qui compartim saient al tren o amb qui treballem. Perquè ells i elles són el poble català, i només si aquest vol la independència, la podrem assolir. I ho aconseguirem, ja que cada cop som més, i més que en serem.