Arran de les maniobres militars georgianes, que han semblat esfumar-se de la cobertura mediàtica del conflicte, el Caucas ha tornat a situar-se en el primer pla de l’actualitat informativa. Alhora, s’han tornat a emprar els espantalls propagandístics de la guerra freda per explicar un conflicte que, de ben segur, significarà un punt d’inflexió, no únicament a nivell regional sinó, i sobretot,  en  la tensió existent entre l’unipolarisme atlantista, encapçalat pels Estats Units,    i les diverses i noves potències regionals, en aquest cas la Federació russa, a l’hora de configurar un nou ordre de relacions internacionals.

L’aparició en escena de les petites repúbliques autònomes d’Ossètia del Sud i Abjasia, sense reconeixement internacional, semblen haver fet bones les paraules de Vladimir Putin quan considerà que la independència de Kosova tindria conseqüències en els conflictes nacionals existents a la regió del Caucas.

El més sorprenent, però, del recent conflicte a quatre bandes entre ossets i georgians, d’una banda, i atlantistes i russos, de l’altra, ha estat que les hostilitats que han obert de bat a bat la confrontació han estat iniciades pel president georgià Mikheil Saakashvii; i aquest fet, que ha estat deixat en un segon pla, és prou simptomàtic de les diverses dimensions que conté el recent conflicte  a la regió del Caucas.

D’aquesta manera, el que ha estat en joc en el recent conflicte a Ossètia del Sud, tancat en fals, era el futur d’una part d’una petita nació caucàsica, que no té cap altra solució estable que l’aplicació del dret d’autodeterminació, el domini geopolític i militar de la regió que engloba el Caucas, el Mar Negre i el Mar Caspi, és a dir el control dels recursos energètics i les xarxes de distribució d’aquests, i, en última instància,  el manteniment d’un escenari internacional marcat per la preponderància de la OTAN i els Estats Units, qüestió, aquesta última, que sembla haver-se esquerdat considerablement amb el fracàs de l’operació d’Ossètia.

L’estatus polític d’Ossètia del Sud

Com hem apuntat, el 1992 Ossètia del Sud proclamà la seua independència de Geòrgia després de veure abolida la seua autonomia i del creixent conflicte amb l’executiu nacionalista georgià de Zviad Gamsakhurdia. Fins la caiguda de la Unió Soviètica, Ossètia del Sud havia estat reconeguda com a districte autònom dins la República Socialista de Geòrgia, tot i que ja el 1989 l’executiu georgià suprimí l’autonomia d’Ossètia davant la decisió de les autoritats sud-ossetes d’unir-se a la República d’Ossètia del Nord. La majoria de les 600.000 persones que conformen la nació osseta viuen a la República d’Ossètia del Nord-Alània, la referència a Alània es deu a que els ossets es consideren descendents dels antics pobles alans que s’escamparen arreu d’Europa, i han mantingut la seua llengua d’origen indoeuropeu, utilitzant l’alfabet ciríl·lic, tot i que, sobretot en el cas d’Ossètia del Sud, la llengua més parlada actualment és el rus. 

  El 2006 un nou referèndum ratificà la decisió presa el 1992 de separar-se de Geòrgia, un 99% de la població d’Ossètia del Sud votà a favor de la independència, amb un 95% de participació i el control d’observadors internacionals, tot i que aquests resultats tampoc significaren el reconeixement internacional ni el reconeixement de la mateixa Federació russa, que tot just ara a instàncies del senat i probablement també de la Duma reconeixerà tant a Ossètia del Sud com a Abjasia. Al llarg dels 16 anys que han anat des de la proclamació d’independència d’Ossètia del Sud fins a l’actual conflicte militar, la república sud-osseta ha estat sota la protecció tant d’enviats de pau russos com georgians i certes parts de territori osset s’han mantingut sota control de Tblisi, cal tenir present que a Ossètia existeix un nombre rellevant de població georgiana; per tant, que ha estat el que ha encès la metxa de l’ofensiva militar georgiana en aquest context? Cal buscar l’origen d’aquesta tant a Tblisi com a Washington.

Control regional i reforçament atlantista

Tot i els deliris del president georgià afirmant que el que s’estava produint a Geòrgia era una guerra d’occident contra l’expansionisme rus, i el suport mostrat per les repúbliques bàltiques i els governs d’Ucraïna i Polònia a l’executiu georgià, sembla clar a hores d’ara que sense les prèvies garanties de suport nord-americà difícilment Tblisi hagués iniciat la seua ofensiva militar a Ossètia.
Es tractava, doncs, d’ocupar militarment i amb rapidesa el territori osset, disposar per part de determinats governs de la Unió Europea i, sobretot, dels Estats Units d’una crida a l’alto el foc que ratifiqués la nova situació de fet, prioritzar, utilitzant la situació de crisi, l’entrada de Geòrgia, i també d’Ucraïna, a la OTAN i consolidar un domini polític i militar per part dels Estats Units del Caucas, Mar Caspi i Mar Negre. L’objectiu final de tota aquesta operació no era cap altre que exercir un major control dels recursos petrolífers i gasísitics de la regió, així com de les xarxes de distribució d’hidrocarburs als mercats internacionals, afeblir internacionalment un poder regional com el rus que s’està resituant a escala internacional amb l’aposta del multilateralisme i, de retruc, tenir un major control geopolític del pròxim orient. Tot això reforçant la República de Geòrgia i l’executiu de Saakashvii.

Ara bé, tant Tblisi com els assessors nord-americans i de l’OTAN erraren en calcular quina seria la resposta que es donaria des de Moscou. A Rússia li interessa mantenir cert grau d’inestabilitat a la República de Geòrgia més que no pas que es resolgui l’actual conflicte d’Ossètia i Abjasia. D’aquesta manera neutralitza internament una de les torres de guaita dels nord-americans a la regió. La ràpida intervenció militar russa a Ossètia i Geòrgia ha posat sobre la taula, primer, que Moscou no està disposat a tolerar maniobres hostils al seu “pati del darrera” i, en segon lloc, que Rússia pretén jugar com a poder regional un paper de relleu a escala internacional. Rússia realitza el control dels recursos petrolífers i gasístics a la regió d’una manera més subtil, i segurament més eficaç, que no pas els Estats Units, tot just la Federació russa  acaba de signar un tractat amb el Turkmenistan per a què Gazpron exploti totes les reserves gasístiques del país durant trenta anys,  i sembla que aquest aspecte no ha estat el fonamental a l’hora d’explicar la intervenció russa, en cas contrari l’exèrcit rus hauria arribat fins a Tblisi per a controlar l’oleoducte Baku-Tbilisi-Ceilan. A Rússia sembla haver-li sortit bé la jugada, ja que de portes enfora ha mostrat amb total claredat que està disposada a plantar cara a les agressions militars en les seus zones frontereres i, alhora, internament s’ha reforçat el paper de Putin i Medvedev, tot i que aquest darrer aspecte sigui més aviat poc esperançador per al futur de la societat russa.

Caldrà veure, però, quin serà el futur que li espera a Ossètia del Sud, la seua població civil ha estat la que ha patit més les conseqüències del conflicte.

Amb total seguretat, que el futur dels ossets del sud passi pel reconeixement de la seua independència dependrà de si els interessos de la Federació Russa coincideixen conjunturalment amb aquesta voluntat. Si es així,  i sembla que les recents manifestacions en aquest sentit del senat i la Duma semblen avalar-ho, faran bé d’aprofitar l’ocasió. Si no, ja saben quina política segueix Rússia amb les reivindicacions independentistes i el dret d’autodeterminació, només cal pensar en Txetxènia. En aquest sentit, ni Rússia ni els Estats Units i els seua aliats difereixen gaire a l’hora de respectar les decisions majoritàries dels pobles a fixar el seu futur.