Anys enrera, quan el temps és calculava en estacions i, cadascuna d’aquestes procuraven l’indispensable per a viure, el temps de sega suposava la collita del blat, be preuat que servia d’aliment bàsic per a la majoria de ciutadans, era juny, a l’entorn de Sant Joan.
Per els més petits era temps de joia perquè, rera la sega els carros portaven el blat des dels camps fins a l’era del poble on començava altre ritual, el batre aquelles espigues, per tal de separar el gra de la palla i també les males herbes.
Un ruc amb els ulls tapats i un barret per protegir-lo del sol, girava sobre seu, arrossegant una mola de pedra rodona que, a mesura que rodava, feia desprendre el gra de l’espiga i la canya que el suportava.
Aleshores, els pagesos/es ajudats amb uns estris especials -una mena de forques-, aixecaven enlaire la palla per ajudar a que el gra es desprengués, S’apartava la palla a un cantó de l’era i el gra es garvellava per tal de recollir-lo net abans d’ensacar-lo.
La palla s’apilonava i es remanava. Calia que fos ben seca per a poder fer les bales, que es lligaven amb filferro. Aquesta palla serviria, a l’hivern, pera a menjar del bestiar, per a bastir algun galliner i cort de porcs. També per a fer màrfegues.
A l’acabar la jornada, els infants corríem a saltar sobre aquella palla calenta d’olor i tacte agradable, malgrat els clams dels més grans que ens insistien en desistir. Per què? Doncs perquè la palla ens obsequiava amb prurits i urticàries any rera any però, ningú escoltava, no escarmentàvem!
Tanco els ulls i veig rodar aquell ruc sota les lletanies, cants i renecs del que el menava. Mai oblidaré l’olor de la palla batuda… A mig matí tots feien “beguda” per tal de pal.liar gana i sed. Era tot un espectacle. Ara només queden màquines en aquesta labor, igual que en tantes altres. S’ha perdut el goig de moltes coses senzilles, és trist comprovar com els nostres joves no coneixen part de la nostra identitat, en aquest cas, de la pagesía, treball com tants, arraconat per la seva duresa i pel menspreu que puposa dir: soc pagés.
El temps de sega suposava l’arribada de l’estiu, el final del curs escolar, la Festa Major, amb tot el que aquestes paraules comporten. Ningú anava de viatge com ara, com a molt, s’anava un dia a la platja i potser amb camió. Si que en els pobles s’estil.lava d’anar a berenar a la font, a banyar-e al riu o a la riera, amb la possibilitat de trobar-se amb aquells nois/es que ens agradaven i que no teníem ocasió de veure en altre indret que al carrer. També la festa Major suposava una fita per a totes les familias, venien aquells parents llunyans no importa d’on, que es reunien en dues ocasions, la de la Festa Major i per Nadal. Es matava aviram, el disposava de vedella –inusual la resta de l’any, només per festes senyalades- Hi havia missa solemne cantada de Festa Major, concert, ball, vermout, excepcional, només per a dies senyalats.
Anar a prendre “algo” com diuen ara? no formava part de cap programa, l’economia era minça, la gent no tenia ocasió de sortir del poble, els transports eren pràcticament nuls. Us asseguro però que no deixàvem de ser feliços, potser més que ara, quan els nostres joves ho tenen tot.
Altre gaudi era, després de sopar, treure les cadires al bell mig del carrer per a fer petar la xerrada amb els veins i aprofitar la fresca de la nit. Tots ens coneixíem, no teníem, com ara, la por de l’altre. Què ens està passant? Cal que recuperem l’amistat dels veins, res millor que la conversa per a conquerir un mon digne on valgui la pena de viure. La soledad és el pitjor enemic de l’home/dona, no oblidem que hem estat creats per a viure en una societat que ens agradaria compartida, perquè és de tots i per a tots. Fem la prova aquest estiu, val la pena.
Montserrat Ponsa i Tarrés
