Com havia promès, dissabte vaig anar a les conferències que
Espai Marx organitzava sobre socialisme i democràcia. La lectura que n'he de fer és molt positiva, ja que les intervencions (i el debat subsegüent) van ser molt interessants, i també perquè entre els ponents i els assistents hi havia destacats representants del moviment anticapitalista barceloní, dels qui en coneixia el nom i algun article (principalment a través de
Rebelión) però no l'expressió (ni de la veu ni de la cara). Un d'ells, en Salvador López Arnal, avui mateix en publica un article entusiasta titulat "
Un encuentro para la felicidad y la libertad" [article acompanyat per una fotografia en què, per si algú es vol fer una petita imatge de la meva persona, apareixo assegut al mig de la tercera fila, amb camisa fosca ;-) ]
I m'agrada que algú bregat i experimentat com el López Arnal també n'hagi extret una lectura positiva, perquè temia que el meu optimisme fos més aviat fruit de la meva nul·la experiència en reunions i actes d'aquest tipus i hagués vist espurnes revolucionàries on només hi hauria hagut foc d'encenalls. La reunió va palesar que hi ha un seguit de corrents marxistes (gent de
Kaos en la Red, d'Espai Marx, de Rebelión, etc.) que conflueixen en la reivindicació d'una postura tan i tan radical que allò que es demana són senzillament "els principis de la tradició il·lustrada, l'Estat de Dret, el republicanisme i la democràcia" (Joaquín Miras) i no pas "la reinvenció de la pólvora ni la creació de cap home nou més enllà del Dret" (Carlos Fernández Liria), conceptes i enfocaments que ens hem deixat arrabassar i apropiar per la dreta i que caldria recuperar i reubicar allà on correspon, aprofitant també l'avinentesa que avui mateix a Veneçuela s'està provant de dur a terme aquest antic projecte il·lustrat (tesi que ja defensava Carlos Fernández Liria en el seu llibre Comprendrer Venezuela, Pensar la Democracia, que ja vaig
ressenyar en aquest bloc). Tot plegat, i el fet que la conjuntura de crisi econòmica mundial fa que cada cop més gent desconfiï de les bondats i promeses del sistema imperant, conviden a somiar en una època interessant de reivindicacions i lluites socials que ens trauria d'aquesta "llarga travessia pel desert" pel que fa massa anys que transita l'esquerra. Però com que de la necessitat cal fer-ne virtut, d'aquests deserts també n'ha sortit una nova manera de fer política, que deixant enrere les diferents purgues i baralles per la puresa ideològica que malauradament han caracteritzat l'esquerra, ha format "diferents grups de nòmades" (com els ja citats Espai Marx, Kaos, Rebelión, etc.) que quan convé uneixen forces i horitzons. En aquest sentit s'havia pronunciat la nit abans Pascual Serrano durant la presentació del seu darrer llibre (que ressenyaré aquesta mateixa setmana, si puc), tant a propòsit de Rebelión ("tenim la virtut que fa quinze anys que funcionem i només ens hem hagut de reunir unes 6 vegades") com de la possibilitat de fusionar-se amb d'altres grups, opció que Pascual Serrano considera innecessària perquè "resulta tan o més eficient (i molt més controlable) mantenir-se separats, i poder unir esforços sempre que convingui o interessi, com ara mateix en aquesta xerrada". I tots tan amics.
La primera intervenció va ser la del Santiago Alba Rico (a qui no vaig poder conèixer personalment, a primera hora perquè m'ho va impedir la meva timidesa, crescuda entre tanta gent que ja es coneixien entre ells, i al final perquè el debat es va estendre més enllà de les 14:30h, i jo vaig haver de marxar corrents perquè havia de ser a les 15h pencant a la llibreria), que va fer un breu però molt ben cohesionat passeig per algunes de les seves principals teories, principalment la de la pedagogia del milió de morts ("cada quaranta anys cal matar gairebé tothom i deixar votar els supervivents") i la del capitalisme caníbal amb el seu principi de la fam destituent (és a dir, la destrucció per part del capitalisme de la diferenciació antropològica bàsica entre les coses de menjar, les coses d'usar i les coses de mirar, esdevenint totes coses comestibles). També va incidir en el fet de què l'esquerra ha d'acceptar, enfront d'un capitalisme que estén tota mena de drets i llibertats (fins i tot la llibertat total per a fer qualsevol cosa, que invalida la resta de llibertats assolides), la idea d'haver de ser repressiva. En aquest sentit, podeu llegir dos dels seus últims articles que he traduït al català:
En favor de la censura i els primers paràgrafs de
Variacions sobre el tema del socialisme. La conjunció entre aquella idea de la fam i aquesta de la repressió l'exemplifica amb l'assemblea d'Atenes votant si cal assassinar els habitants de Mitilene, violar les seves dones i esclavitzar els seus fills (és a dir, menjar-se'ls a tots), ja que "el socialisme ha d'oposar-se a aquest plebiscit constant de la fam i censurar aquests actes de canibalisme, incompatibles amb la veritable democràcia", ja que "allà on domina la fam és impossible organitzar-se". També va recordar-nos que tampoc no és possible la ciutadania sense llibertat, i que per tant (seguint la diferenciació de Diderot) sota el capitalisme la gran majoria de la població no som ciutadans que mantenim relacions públiques i lliures, sinó súbdits del mercat que només podem mantenir relacions privades. En poc més de mitja hora, doncs, el Santiago Alba ens va il·luminar amb les seves paraules de la mateixa manera que ja ens tenia acostumats amb els seus textos, i no puc estar més d'acord amb les paraules que li va dedicar el Martín Rodrigo (d'Espai Marx) quan va presentar la seva intervenció: "té el do de confirmar moltes de les nostres intuïcions, de posar-li les paraules adequades".
Tot seguit va seguir en Joaquín Miras, que va fer un petit repàs històric pels conceptes de democràcia i república, els dos horitzons que ha de tenir qualsevol moviment d'esquerres, ja que "democràcia és estendre els drets republicans a tots els habitants, i no només als ciutadans". Allò ideal seria també estendre la ciutadania a tothom, però això és impossible amb el capitalisme, que necessita de treballadors, i els assalariats per definició no són persones lliures. També ens va dir que "la democràcia no és una institució sinó un moviment", i va citar la figura del
Manuel Sacristán per a recordar que "el republicanisme és un pensament praxeològic", és a dir, "un pensament producte de la pràctica, de les lluites ; un saber col·lectiu i deliberat que sorgeix d'aquesta praxi".
En tercer lloc va parlar en Carlos Fernández Liria, que va dir que hauria d'improvisar perquè els dos conferenciants precedents ja havien dit (i massa ben dit) el que ell volia explicar. Va insistir amb la idea que els marxistes hem de recuperar els conceptes de ciutadania, democràcia i estat de dret, ja que algunes esquerres "han volgut reinventar la pòlvora i han fet un ridícul massa sagnant", perquè "s'ha volgut anar més enllà del Dret", "crear una consistència moral a la que no calgués el Dret, un superhome moral que no respongués sinó a si mateix", i es va caure en un "puritanisme voluntarista i militant" quan no directament en un "culte cec a l'autoritat" mentre es tacava la terra amb sang i dolor. Dit això, va retirar el micròfon del seu suport, va abandonar la taula i es va dirigir a una pissarra (es nota que és professor!) per a delectar-nos a tots amb un parell de gràfiques mentre deixava escapar el showman que porta dins. Amb la primera gràfica ens va mostrar que "la política ha d'arrossegar la realitat cap a l'assoliment total de l'Estat de Dret", i que si bé l'esquerra algun cop s'hagués pogut equivocar amb els mitjans per a aconseguir-ho (va parlar de la guillotina i va aprofitar per a comentar la tesi de Saint-Just segons la qual els reis han de ser guillotinats sense judici, ja que ocupen el lloc de la ciutadania de tal manera que la impossibiliten de facto), això era directament impossible amb el capitalisme, que cada vegada fa més grans les diferències entre els privilegiats i els pobres. Amb una segona gràfica (que podeu veure en el seu famós article publicat al diari Público:
¿Quién cabe en el mundo? ) ens va parlar de la inviabilitat del que molts liberals (siguin de dretes o "d'esquerres") anomenen el "desenvolupament sostenible", ja que posa de manifest que per a què tot els habitants del món poguessin viure amb el mateix Índex de Desenvolupament Humà (IDH) que els EEUU caldrien més de 5 planetes Terra per a fer-ho possible. Va aprofitar per a recalcar que Cuba és l'únic país que aprova aquest IDH i que alhora és sostenible ("tot i que alguns ho justifiquen pel bloqueig que pateix per part dels EEUU"). Com a curiositat, i fruit de la seva vocació d'historiador de la filosofia, va comentar que allò que Hegel considerava "l'astúcia de la Raó", Kant ho havia considerat "la taca pútrida", "el pecat original", que és quan les persones que no necessiten de fer el mal es consideren bones. L'esperit dels nostres temps, vaja.
Finalment, va parlar l'economista ("i com que sóc funcionari, ben pagat") Joaquín Arriola, que va començar atacant el plantejament dominant segons el qual la democràcia només és possible amb el capitalisme, per a centrar-se tot seguit en el concepte de planificació econòmica, que va afegir en el sac d'elements que ens havíem deixat robar per la dreta i que calia recuperar. Ens va recordar que ja
David Ricardo, fundador de l'economia política, reivindicava la intervenció sobre la realitat, i que per molt que els liberals diguin abominar la planificació, l'han seguit practicant sota noms diferents (p.ex. regulació o intervenció), fins al punt de què als anys 70 el major sistema de planificació no era la URSS sinó el Pentàgon (i que les grans empreses, per exemple General Motors, planifiquen cada 5 o 10 anys els productes que oferiran però només cada 2 o 3 anys els llocs on invertir la seva liquiditat, actualment la principal font de beneficis). També va comentar que l'argument més important que es va donar als anys 30 en contra de la planificació (
Hayek?), és a dir, que era tècnicament impossible de resoldre l'immens flux d'informació, ara ha quedat invalidat amb internet i les noves tecnologies. Sortint-se d'allò estrictament econòmic, va declamar en favor de la repolitització dels espais de socialització capitalistes (p.ex. les escoles).
PS: a Kaos en la Red hi han penjat
aquesta ressenya amb fotografies i alguns àudios.
|05-06-2008
Democracia y socialismo (Espacio Marx)
De los desiertos ha salido una nueva manera de hacer política, que deja atrás purgas y peleas por la pureza [...]"grupos de nómadas"(Espacio Marx, Kaosenlared, Rebelión) que unen fuerzas y horizontes
Joan Vecord (Para Kaos en la Red) [05.06.2008 19:21]
Cómo había prometido, sábado fui a las conferencias que Espacio Marx organizaba sobre socialismo y democracia. La lectura que debo hacer es muy positiva, puesto que las intervenciones (y el debate subsiguiente) fueron muy interesantes, y también porque entre los ponentes y los asistentes había destacados representantes del movimiento anticapitalista barcelonés, de quienes conocía el nombre y algún artículo (principalmente a través de Rebelión) pero no la expresión (ni de la voz ni de la cara). Un de ellos, en Salvador López Arnal, hoy mismo publica un artículo entusiasta titulado "Un encuentro para la felicidad y la libertad" %[artículo acompañado por una fotografía en qué, por si alguien se quiere hacer una pequeña imagen de mi persona, apareixo sentado en medio de la tercera fila, con camisa oscuraoscura ;-) ]
Y me gusta que alguien bregado y experimentado como López Arnal también haya extraído una lectura positiva, porque temía que mi optimismo fundido más bien fruto de mi nula experiencia en reuniones y actos de este tipo y hubiera visto chispas revolucionarias dónde sólo habría habido fuego de virutas. La reunión patentizó que hay un seguido de corrientes marxistas (gente de Kaos en la Red, de Espacio Marx, de Rebelión, etc.) que confluyen en la reivindicación de una postura tan y tan radical que aquello que se pide son sencillamente "los principios de la tradición ilustrada, el Estado de Derecho, el republicanisme y la democracia" (Joaquín Miras) y no paso "la reinvención de la pólvora ni la creación de ningún hombre nuevo más allá del Derecho" (Carlos Fernández Liria), conceptos y enfoques que nos hemos dejado descuajar y apropiar por la derecha y que haría falta recuperar y reubicar allá dónde corresponde, aprovechando también la avinentesa que hoy mismo en Venezuela se está probando de llevar a término este antiguo proyecto ilustrado (tesis que ya defendía Carlos Fernández Liria en su libro Comprendrer Venezuela, Pensar la Democracia, que ya reseñé en este bloque). Al fin y al cabo, y el hecho que la coyuntura de crisis económica mundial hace que cada vez más gente desconfíe de las bondades y prometidas del sistema imperante, invitan a soñar en una época interesante de reivindicaciones y luchas sociales que nos sacaría de esta "larga travesía por el desierto" por el que hace demasiados años que transita la izquierda. Pero como que de la necesidad hace falta hacer virtud, de estos desiertos también ha salido una nueva manera de hacer política, que dejando atrás las diferentes purgas y peleas por la pureza ideológica que desgraciadamente han caracterizado la izquierda, ha formado "diferentes grupos de nómadas" (como los ya citados Espacio Marx, Kaos, Rebelión, etc.) que cuando conviene unen fuerzas y horizontes. En este sentido se había pronunciado la noche antes Pascual Serrano durante la presentación de su último libro (que reseñaré esta misma semana, si puedo), tanto a propósito de Rebelión ("tenemos la virtud que hace quince años que funcionamos y sólo nos hemos debido reunir unas 6 veces") como de la posibilidad de fusionarse con otros grupos, opción que Pascual Serrano considera innecesaria porque "resulta tan o más eficiente (y mucho más controlable) mantenerse separados, y poder unir esfuerzos siempre que convenga o interese, como por ejemplo mismo en esta charla". Y todos tan amigos.
La primera intervención fue la del Santiago Alba Rico (a quien no pude conocer personalmente, a primera hora porque me lo impidió mi timidez, crecida entre tanta gente que ya se conocían entre ellos, y al final porque el debate se extendió más allá de las 14:30h, y yo marchar a salto de mata porque debía ser a las 15h pencant a la librería), que hizo un breve pero muy bien cohesionado paseo por algunas de sus principales teorías, principalmente la de la pedagogía del millón de muertes ("cada cuarenta años hace falta matar casi todo el mundo y dejar votar los supervivientes") y la del capitalismo caníbal con su principio del hambre destituent (es decir, la destrucción por parte del capitalismo de la diferenciación antropológica básica entre las cosas de comida, las cosas de usar y las cosas de mirar, aconteciendo todas cosas comestibles). También incidió en el hecho de qué la izquierda ha de aceptar, enfrente de un capitalismo que extiende toda clase de derechos y libertades (incluso la libertad total para hacer cualquier cosa, que invalida el resto de libertades logradas), la idea de ser represiva. En este sentido, podéis leer dos de sus últimos artículos que he traducido al catalán: En favor de la censura y los primeros párrafos de Variaciones sobre el tema del socialismo. La conjunción entre aquella idea del hambre y esta de la represión lo ejemplifica con la asamblea de Atenas votando si hace falta asesinar los habitantes de Mitilene, violar sus mujeres y esclavizar sus hijos (es decir, comérselos a todos), puesto que "el socialismo ha de oponerse a este plebiscit constante del hambre y censurar estos actos de canibalisme, incompatibles con la verdadera democracia", puesto que "allá dónde domina el hambre es imposible organizarse". También va recordarnos que tampoco es posible la ciudadanía sin libertad, y que por lo tanto (siguiendo la diferenciación de Diderot) bajo el capitalismo la gran mayoría de la población no somos ciudadanos que mantenemos relaciones públicas y libres, sino súbditos del mercado que sólo podemos mantener relaciones privadas. En poco más de media hora, pues, el Santiago Alba nos iluminó con sus palabras del mismo modo que ya nos tenía acostumbrados con sus textos, y no puedo estar más de acuerdo con las palabras que le dedicó Martín Rodrigo (de Espacio Marx) cuando presentó su intervención: "tiene el don de confirmar muchas de nuestras intuiciones, de ponerle las palabras adecuadas".
Acto seguido siguió en Joaquín Miras, que hizo un pequeño repaso histórico por los conceptos de democracia y república, los dos horizontes que debe tener cualquier movimiento de izquierdas, puesto que "democracia es extender los derechos republicanos a todos los habitantes, y no sólo a los ciudadanos". Aquello ideal sería también extender la ciudadanía a todo el mundo, pero esto es imposible con el capitalismo, que necesita de trabajadores, y los asalariados por definición no son personas libres. También nos dijo que "la democracia no es una institución sino un movimiento", y citó la figura del Manuel Sacristán para recordar que "el republicanisme es un pensamiento praxeològic", es decir, "un pensamiento producto de la práctica, de las luchas ; un saber colectivo y deliberado que surge de esta praxis".
En tercer lugar habló en Carlos Fernández Liria, que dijo que habría de improvisar porque los dos conferenciantes precedentes ya habían dicho (y demasiados bien dicho) lo que él quería explicar. insistió con la idea que los marxistas debemos recuperar los conceptos de ciudadanía, democracia y estado de derecho, puesto que algunas izquierdas "han querido reinventar la pòlvora y han hecho un ridículo masa sangrante", porque "se ha querido ir más allá del Derecho", "crear una consistencia moral a la que no hiciera falta el Derecho, un superhombre moral que no respondiera sino a si mismo", y se cayó en un "puritanisme voluntarista y militante" cuando no directamente en un "culto ciego a la autoridad" mientras se manchaba la tierra con sangre y dolor. Dicho esto, retiró el micrófono de su apoyo, abandonó la mesa y se dirigió a una pizarra (se nota que es profesor!) para deleitarnos a todos con un par de gráficas mientras dejaba escapar el showman que trae dentro. Con la primera gráfica nos mostró que "la política ha de arrastrar la realidad hacia el logro total del Estado de Derecho", y que si bien la izquierda algún golpe se hubiera podido equivocar con los medios para conseguirlo (habló de la guillotina y aprovechó para comentar la tesis de Saint-Justo según la cual los reyes deben ser guillotinados sin juicio, puesto que ocupan el lugar de la ciudadanía de tal manera que la imposibilitan de facto), esto era directamente imposible con el capitalismo, que cada vez hace más granos las diferencias entre los privilegiados y los pobres. Con una segunda gráfica (que podéis ver en su famoso artículo publicado al diario Público: ¿Quién cabe en el mundo? ) nos habló de la inviabilitat del que muchos liberales (sean de derechas o "de izquierdas") denominan el "desarrollo sostenible", puesto que pone de manifiesto que para qué todo los habitantes del mundo pudieran vivir con el mismo Índice de Desarrollo Humano (IDH) que los EEUU harían falta más de 5 planetas Tierra para hacerlo posible. aprovechó para recalcar que Cuba es el único país que aprueba este IDH y que a la vez es sostenible ("aun cuando algunos lo justifican por el bloqueo que sufre por parte de los EEUU"). Como curiosidad, y fruto de su vocación de historiador de la filosofía, comentó que aquello que Hegel consideraba "la astucia de la Razón", Kant lo había considerado "la mancha pútrida", "el pecado original", que es cuando las personas que no necesitan de hacer el mal se consideran buenas. El espíritu de nuestros tiempo, vaya.
Finalmente, habló el economista ("y como que soy funcionario, bien pagado") Joaquín Arriola, que empezó atacando el planteamiento dominante según el cual la democracia sólo es posible con el capitalismo, para centrarse acto seguido en el concepto de planificación económica, que añadió en el saco de elementos que nos habíamos dejado robar por la derecha y que hacía falta recuperar. Nos recordó que ya David Ricardo, fundador de la economía política, reivindicaba la intervención sobre la realidad, y que por mucho que los liberales digan abominar la planificación, lo han seguido practicante bajo nombres diferentes (p.ej. regulación o intervención), hasta el punto de qué a los años 70 el mayor sistema de planificación no era la URSS sino el Pentágono (y que las grandes empresas, por ejemplo General Motores, planifican cada 5 o 10 años los productos que ofrecerán pero sólo cada 2 o 3 años los lugares dónde invertir su liquidez, actualmente la principal fuente de beneficios). También comentó que el argumento más importante que se dio a los años 30 en contra de la planificación (Hayek?), es decir, que era técnicamente imposible de resolver el inmenso flujo de información, ahora ha quedado invalidado con internet y las nuevas tecnologías. Saliéndose de aquello estrictamente económico, declamó en favor de la repolitització de los espacios de socialización capitalistas (p.ej. las escuelas).
P.S.: a Kaos en la Red han colgado esta reseña con fotografías y algunos audios.
| 