Suárez y Tarancón 1976
Recuperada la democràcia liberal, calgué arranjar la situació de l’Església. Primer, ja durant l’any 1976, el rei renuncià al dret de presentació de bisbes i l’Església renuncià al fur eclesiàstic en qüestió judicial.
La Constitució de 1978 establí la llibertat religiosa; que cap religió no tindria caràcter estatal; que els poders públics tindrien relacions de col·laboració amb l’Església i les altres confessions; el dret dels pares a decidir la formació religiosa dels seus fills.
A continuació hi hagué els Acords de 1979 entre l’Estat espanyol i el Vaticà. Foren 4 acords: 1) Llibertat per a l’Església per a la seva tasca pastoral; personalitat jurídica de la Conferència Episcopal; reconeixement dels instituts religiosos; inviolabilitat dels llocs de culte; la festivitat del diumenge; assistència religiosa a les presons i hospitals; efectes civils del matrimoni canònic. 2) Jurisdicció religiosa dins les forces armades; exempció dels clergues i religiosos del servei militar. 3) L’Estat garantia a l’Església un nivell d’ingressos similar al d’aquell moment durant 3 anys; després l’Església havia de buscar fórmules d’autofinançament. (L’Església no ha fet cap esforç en aquest sentit i s’ha repenjat en la continuïtat del règim transitori d’aquells 3 anys.) 4) Salvaguarda del dret a l’educació religiosa, reconegut per l’Estat en pactes internacionals; l’Església havia de coordinar la seva acció educativa amb el principi de la llibertat religiosa i evitar discriminacions; ensenyament de la religió i la moral catòliques en una assignatura de caràcter no obligatori; reconeixement de les institucions docents pròpies de l’Església; garantia que els mitjans de comunicació respectarien els sentiments catòlics.
El tema de l’aplicació del Concili estava topant amb resistències i frustracions. Entre aquestes hi havia hagut la gran decepció de l’encíclica «Humanae Vitae» (1968), tancant la porta als mitjans de regulació de la natalitat, i les resistències de la cúria romana a perdre el seu domini clàssic. Tanmateix es van fer passos de reforma, com ara la institucionalització del diaconat permanent (laics amb certes funcions eclesials) i la constitució dels consells presbiteral i parroquials, com un element de participació dels laics.
Un fet desgraciat, per decisió romana, fou que l’any 1993 111 parròquies de la Franja de Ponent, de parla catalana, que formaven part del bisbat de Lleida, van ser traspassades al bisbat de Barbastre-Montsó. Des de llavors tenen problemes amb l’ús de la llengua catalana.
Els anys 90 hi hagué dos fets que marcaren l’Església de Catalunya. El primer fou el del concili provincial de la Tarraconense de 1995. Reprenia una tradició secular de concilis interrompuda el segle XVIII. Era un moment en què quasi tots els bisbes eren catalans. Hi va haver una àmplia participació de base, amb grups de discussió parroquials. Després, durant vuit caps de setmana (febrer-juny de 1995), una assemblea de bisbes, preveres i laics va debatre amb un gran esperit de germanor i va elaborar 170 resolucions. Costà molt que fossin aprovades per Roma. Després han restat normalment sense aplicació. Una de les coses que es demanaven era la constitució d’una Regió eclesiàstica catalana, cosa que, entre Roma i Madrid, no s’ha concedit encara.
L’altre fet és el del desgraciat període de govern de Ricard M. Carles, arquebisbe de Barcelona (1990-2004). Amb el seu personalisme i el seu esperit conservador, va ser responsable, en part, de la no-aplicació del concili provincial i de la difusió d’un esperit de frustració. Tot plegat empalmava amb la frustració general provocada pel pontificat de Joan Pau II, anticonciliar i restauracionista.
Quan arribà el moment de la seva substitució per edat (2004), sembla que es preparava la vinguda a Barcelona d’un bisbe de Cartagena, de l’estil de Carles. Hi hagué mobilitzacions i s’aconseguí la vinguda de Martínez Sistach, de Tarragona, un bisbe «progressista». Però aleshores es decidí una «compensació»: es dividí l’arquebisbat de Barcelona, creant els bisbats nous de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat i es posà en aquestes diòcesis persones conservadores, i també a Tarragona. (S’encerclà Barcelona amb un «cordó».) La divisió de Barcelona era necessària, pel gran pes demogràfic que tenia, però la cosa es va fer per un motiu oportunista.
La presència de cristians protestants ha anat augmentant. Hi ha les quatre entitats ja tradicionals: Església Evangèlica de Catalunya, Església Evangèlica Reformada Episcopal, Unió d’Esglésies Baptistes de Catalunya i Assemblea de Germans. Però darrerament s’hi ha afegit 16 grups més. Tenen 251 llocs de culte i unes 60.000 persones. També hi ha, molt minoritàriament, grups ortodoxos.
Antoni Ferret
http://www.moviments.net/aferret
