kaosenlared

Anuncio
sehansuscrito163  quedan837 Objetivo 1000 suscriptor@s! 
18 Abr 2012

La violència és el simptoma, no la malaltia. [article d'opinió] Destacado

por Jordi Aldeguer
Jueves, 19 de Abril de 2012 01:04
Article d'opinió al voltant de la violència i els reptes de l'esquerra independentista, i l'anticapitalisme en general.

Desprès de la vaga general del 29 de Març, sembla que tots els mitjans de comunicació han trobat el ninot al que assenyalar per tal de desviar l'atenció sobre la reforma laboral i les privatitzacions: la violència. La violència de les manifestants, per ser més exactes, car la violència policíaca, i tota la violència que ens imposa l'estat capitalista no és objecte mai de debat en els mitjans de comunicació massius.

Els representants polítics del capitalisme s'entesten en projectar la idea de què els aldarulls durant les manifestacions,i més concretament el darrer dia 29, són obra d'eixos famosos “400 antisistema” que hi han a Barcelona. És clar, no poden dir el que ja tothom sap; la paciència de la gent ja s'ha esgotat, i la frustració provoca pel sistema capitalista -que mica en mica està transformant-se en ràbia- dels milions de persones que estan patint aquesta crisi està creant un clima de conflictivitat social que espanta la banca i la patronal.

Volen aïllar la massa treballadora de la combativitat, llençant missatges com la “tolerància 0 amb els violents”, per tal de que la gent assenyale amb el dit a aquelles que s'hi oposen frontalment al capitalisme. El problema, per el sistema i els seus representants, és que la gent ja està perdent la por, car és l'única cosa que li queda desprès d'haver perdut la confiança, el treball, o el pis. La desesperació de la gent li fa caure també la vena dels ulls, i davant això només quedarà la mà dura dels governants. 

Si violència és com diu el DIEC: 1 f. [LC] Força o energia desplegada impetuosament,sí, hi ha haver violència per part les manifestants i els piquets.

I no ens hem d'amagar, ans al contrari; l'hem d'explicar, l'hem de contextualitzar, l'hem de normalitzar discursivament en l'anomalia que és el sistema capitalista. Si violència és utilitzar certa força física, l'ús de substàncies inflamables per provocar talls de carreteres, o fer certs desperfectes en entitats bancàries, empreses transnacionals, o contenidors,sí, hi va haver violència.

Però, i la seua violència? I la violència del sistema capitalista?

No només parle de la violència física dels agents de les forces repressives estatals o autonòmiques. Parle de la violència que infringeix les entitats bancàries que desnonen famílies deixant-les sense sostre, però amb un deute de per vida. Parle de la violència de l'empresari que amenaça en despatxar les treballadores que vulguen secundar la vaga. Parle de la violència d'allò anomenat “mercats” que imposen privatitzacions i reformes salvatges. Parle de la violència que sentim les joves que no podem planificar el nostre futur, sempre pendents de poder tindre un sou amb el que pagar els serveis que aquest suposat Estat del benestar ens nega.

Aquesta és la violència que ens fa patir, aquesta és la violència que no ens deixa dormir.

No hem de caure en el recurs covard de voler negar l'existència d'una violència revolucionària. Abraçar el discurs pseudo-pacifista que ens vol fer creure que la violència sempre és rebutjable, és donar-li armes ideològiques al nostre enemic. Qui nega la legitimitat de que la gent, farta de la seua situació, ataque els símbols del capitalisme en un dia de lluita, està consentint el monopoli de la violència per part de l'Estat.

I si la tasca d'un revolucionari és fer la revolució, la primera batalla és la de socialitzar el nostre discurs allà on ens trobem amb les nostres companyes de classe; al lloc de treball, al centre d'estudis, al bar, o al club esportiu. Cal que dediquem temps i paciència en fer entendre a tothom amb qui parlem que no rebutgem la violència revolucionària, doncs la contextualitzem en una conflictivitat social, i és la forma en què la gent expressa la seua ràbia vers el sistema. I hem d'anar més enllà; els hem de forçar a pensar en per què ells i elles creuen que eixos mètodes són “condemnables”, hem de fer-los debatre en què els violenta eixa violència.

Hem de provocar debat per remoure consciències. Hem d'anar més enllà de l'instant fotogràfic impactant, hem de reconduir el focus d'atenció en la lluita de classes.

Com bé deia Francesc Miralles a l'article “la policia espantaocells”: D'una esfera pública majoritàriament partidària de la vaga, i un èxit de les mobilitzacions que posava el govern de Rajoy- i de rebot el de Mas- en problemes abans i tot de presentar els pressupostos, hem passat una setmana i mitja parlant del tal Felip Puig, de l'ordre públic, de l'ús de la violència i el Codi Penal.

(podeu llegir-lo a http://www.llibertat.cat/2012/04/la-policia-espantaocells-17399)

 

És a dir, hem de tornar a centrar el debat en les causes de la conflictivitat i no ens els efectes. Les organitzacions i les militants anticapitalistes hem de centrar la nostra tasca en l'anàlisi de la crisi econòmica -i com la pateix el poble treballador-, i en l'extensió de les nostres propostes per tots els nostres mitjans individuals i col·lectius.

El conflicte de classes s'està intensificant, i mostra una virulència extrema quan el capitalisme aprofita aquesta crisi per continuar la seua ofensiva privatitzadora amb mesures que només beneficien el capital, provocant al mateix temps més descontentament i resposta col·lectiva.

Els plans del gran capital, expressats pels seus portaveus FMI, BM, OCDE i UE és destruir l'escassa protecció social amb la que contem, per estendre el liberalisme econòmic definitivament a tots els sectors per tots els mitjans:

-privatització de la sanitat i l'educació públiques.

-desregularització total del mercat de treball.

-privatització del servei públic de pensions.

-control social amb la reforma del Codi Penal.

Els governs espanyol i autonòmics estan sent les titelles que les institucions econòmiques capitalistes utilitzen per aplicar aquestes “reformes estructurals”, fent servir per la seua justificació l'amenaça d'un “rescat” a l'economia espanyola. La vella estratègia del policia bo i el policia roin.

Aquestes privatitzacions i desregularitzacions van a acabar amb la paciència de la poca gent que encara creu poder recuperar el nivell de consum de fa pocs anys, per molt que el senyor Puig o el senyor Fernández Díaz intenten acovardir el poble treballador amb reformes de Codi Penal o amb una policia cada vegada més violenta.

Per tot això,considere que la nostra principal tasca és el rearmament ideològic socialista, combatre sistemàticament les falses eixides a la crisi de la socialdemocràcia, articular espais amplis de resposta col·lectiva, reforçar els mitjans de comunicació alternatius -especialment els orgànics de l'esquerra independentista- i perfilar definitivament el missatge revolucionari que volem traslladar a les nostres veïnes. Com explicava el filòsof marxista argentí Néstor Kohan; “en les manifestacions viscudes arran del corralito la gent cridava Que se'n vagen! , però la nostra pregunta interna era I desprès,què? I al no tindre resposta clara, no va ser possible articular una alternativa al sistema”.

Aprenguem de les nostres derrotes per caminar cap a la victòria.

Jordi Aldeguer i Fenoll

militant de la COS i d'Endavant-OSAN

Ultima modificacion el Jueves, 19 de Abril de 2012 10:16


Si quieres contribuir a que Kaos en la Red pueda seguir publicando artículos como este, puedes hacer tu donación en:
Paypal (seguro y permite diferentes formas de pago)
Microdonación de 2 euros
Donación de importe libre

También te puedes suscribir y ayudar a que tengamos un presupuesto anual estable pinchando en:
Paypal (seguro y permite diferentes formas de pago)
Suscripción 36 Euros
Suscripción 50 Euros
Más información sobre la suscripción: Aquí


blog comments powered by Disqus
Logueate en la parte de arriba o registrate para comentar.
Anuncio
Anuncio